El somriure portuguès

Simon Muchat és un dibuixant de còmics en crisi creativa. Malviu amb feines purament alimentícies, mentre la relació amb la seva parella se’n va lentament en orris. A partir d’una invitació a un saló del còmic a Portugal comença a recuperar el lligam amb el país on passava els estius durant la infantesa, país que és també el d’origen de la seva família, encara que tots els implicats prefereixin refugiar-se en el paraigües de la França republicana. Serà aquesta investigació de les seves arrels el camí que inesperadament el conduirà a superar la crisi.

Aquesta molt breu sinopsi de “Portugal”, la novel·la gràfica de Cyril Pedrosa (Poitiers, 1972) que Norma Editorial publicà l’any passat, deixa traslluir (a penes dissimulat) el seu contingut autobiogràfic; una mostra més de l’autoficció que infesta la ficció d’aquest principi de segle XXI. Esclar que la proliferació excessiva d’un gènere no l’invalida del tot, sobretot quan l’execució és impecable, com és el cas d’aquest “Portugal”, que més m’agrada quan més hi penso.

Les seves virtuts més evidents provenen de l’apartat gràfic, que em sembla senzillament espectacular, i que no requerirà més argument per a la defensa que la contemplació de les il·lustracions que acompanyen l’apunt. Pedrosa exhibeix un traç precís, que pot arribar a ser fidelment documental, i a la vegada, en una mateixa vinyeta, escapar fluid cap a l’abstracció. El predomini de la línia no impedeix algunes esporàdiques experimentacions amb la taca de color sense contorn definit, les quals per contrast apareixen com tresors dins d’un tresor.

I ja que parlo de color, potser és hora d’informar que Cyril Pedrosa és un colorista tan irreal com formidable. Les diverses seqüències de “Portugal” (l’àlbum) tendeixen a un monocromatisme sofisticat, on cada transgressió suma. De vegades fa la nit borgonyona massa fosca i illegible per a un lector ben entrat a la cinquantena (aquesta és la meva crítica més greu), però també assoleix magistrals taques de llum en moments d’intimitat.

Per fortuna la història narrada —intimista, subtil, gens atropellada— explora amb encert els mecanismes interns de les famílies, les ferides de la immigració o les barreres generacionals. S’erigeix també en un homenatge a la llengua parlada (especialment la portuguesa) i totes les escenes ambientades en un espai públic s’omplen de retalls de conversa que pengen al cel de la vinyeta com fanalets de festa. I el que encara és més excèntric, la imatge habitual de Portugal com la pàtria del plany i la melangia s’inverteix aquí per esdevenir un paradís de civilitat i d’alegria de viure. Potser és una visió que mitifica en excés, però tota l’empresa és tan simpàtica, que s’ha de ser molt malcarat per no gaudir d’aquest meravellós llibre.