Mala fi

La creixent prolongació de la nostra esperança de vida ens està conduint més sovint del que seria desitjable a finals agònics i humiliants que són l’antítesi d’una bona mort. Ja trigava un apòstol del mal rotllo, com és Michael Haneke, a oferir-nos la seva particular versió sobre la qüestió, que ha titulat a més amb un “Amour” que sona tan apropiat com sarcàstic.

L’elabora entorn d’un matrimoni octogenari, confortablement burgés com només ho saben ser els parisencs. A l’inici de la pel·lícula els trobes encantadors i cultes (ella és o ha sigut professora de piano), sona Schubert i tot són “merci” i “s’il vous plait”. Viuen a un apartament força espaiós: tant com agrada als francesos acumular trastos, encara els hi cap un piano de cua i una “taula-camilla” al saló. Un matí a l’hora d’esmorzar, en un ritual que s’endevina repetit durant dècades, ella perd el món de vista durant uns minuts. El film, pietós per una sola vegada, ens estalvia les entrevistes mèdiques que previsiblement segueixen a més d’una intervenció quirúrgica que no surt bé. Davant d’una prognosi que es presenta funesta, el marit promet a l’esposa que no tornarà a ingressar-la a cap altre hospital. A partir d’aquí, el guió s’escriu gairebé sol.

Haneke filma amb llargs plans freds i estàtics la inevitable decadència de la relació, que comença amb tendresa i complicitats per derivar ràpidament cap al deteriorament físic i mental d’ella. No és un espectacle que vingui gaire de gust contemplar, ja que qui més qui menys tots hem viscut de prop processos similars que no necessitem recordar. El visionat d’”Amour” poc de nou m’aporta i el seu únic tret redemptor (i és certament un bon argument per a la defensa) és la interpretació de la seva parella protagonista, Emmanuelle Riva i Jean-Louis Trintignant. Tots dos estan esfereïdors d’autenticitat, però cal reconèixer que Riva té poca cosa a fer a la segona meitat de la pel·lícula, mentre que Trintignant ha de dur el pes de la trama en tot moment i ell sol justifica el preu de l’entrada.

No estic segur que a la favorable recepció del film no hi hagi intervingut una freqüent confusió que identifica una experiència dolorosa, però que evita el melodrama, amb el gran art. De moment l’Acadèmia del Cinema Europeu hi ha caigut de quatre grapes i els Oscar —amb una d’aquelles jugades de les quals mai no acabes d’entendre la lògica— l’han nomenat candidata a diversos premis majors. Fidels a la seva afició pels personatges amb alguna tara, han seleccionat Riva, però han oblidat miserablement Trintignant.

Mentrestant continuo pensant que no em cal l’existència d’un film com “Amour”; m’estimo més la incomoditat estimulant de “La cinta blanca”, “Caché” o “Code inconnu”, cintes no gaire agradables, però tampoc previsibles. Si Haneke vol informar-nos, a la manera de “Cambalache”, que “el mundo es y será una porquería”, millor que se salti el brut afer de morir-se i estudii casos menys evidents.