Regals (2): superflus

La proximitat del meu aniversari a les diades nadalenques, ajudada per la generositat de tots els que m’envolten, provoca en aquestes dates una veritable allau de regals rebuts. Després de gairebé seixanta Nadals viscuts no és exagerat afirmar que m’han regalat de tot i que no em fa falta res, de debò. Per acabar-ho d’adobar sóc poc propens als capricis i menys amant de les sorpreses. Amb tots aquests antecedents no és d’estranyar que aquest excés de presents m’incomodi i em faci ressentir la seva accessorietat, empitjorada per l’actual situació de crisi, on tot el que no és de primera necessitat apareix com ostentació provocativa.

Endebades els dic que no val la pena que em regalin res, perquè l’únic que em semblaria acceptable seria el detall pràctic (però ja em direu quina gràcia té rebre sis parells de mitjons negres o una dotzena de plats de diari). I així acaben apareixent aquests objectes de regal (desitjo que t’agradi!), curiosos, falsament útils, “divertits”, més “dissenyats” que pensats, carn d’amic invisible, destinats a l’oblit del fons d’un calaix.

Exemples: imants de nevera amb forma de comestible; marcs inflables per a fotos; post-its decorats amb un dibuix de Pocoyo; forquilla i cullera que, degudament combinades, esdevenen unes pinces per a consumir sushi; sabatilles cap-de-tauró; estri per tallar les pizzes en espiral; llibretes (en blanc, pautades, quadriculades…) tan bufones, que ningú no gosarà sollar; fregall amb la cara de Homer Simpson; paper higiènic de color de rosa (o malva, o fúcsia, o violeta); pedra volcànica per massatges tàntrics (?); motllo de silicona per fer magdalenes amb la forma del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll…

[Per no ofendre ningú la foto de l’apunt correspon a un regal rebut de part d’una parella d’amics que han passat el viatge de noces a Nova York. Com que es tracta d’un souvenir, que per definició és inútil i kitsch, no m’ho prendré malament. Vegeu la mena de mariconades* que el departament de “merchandising” del Met es permet.] 

* Si sóc jo qui empra la paraula, no és ni denigrant ni ofensiva.