Regals (3): plaers culpables

Dels regals massius que rebo durant aquestes dates, procuro per comoditat (o mandra, que acaba sent el mateix) no haver de canviar-ne cap, encara que sigui una peça de roba que em quedi baldera o cenyida en ridícul excés. L’únic bescanvi inevitable és el dels regals repetits (sóc així de previsible en els meus gustos i de tant en tant es produeixen les coincidències en matèria cultural). Per descomptat, si he d’entrar a l’FNAC per desfer un empat de regals, no hi ha dubte que aprofitaré per treure el ventre de pena i adquirir tot el que el meu jo més discret desitjava, però que no gosava confessar. Perquè, esclar, durant les setmanes prèvies a Reis no s’hi val fer-se auto-regals, però vas per les botigues a la recerca de presents per la família i és inevitable topar-se amb coses que no et molestaria que et regalessin i que pregues fervorosament que a algú se li acudeixi fer-ho.

D’entre els desitjos escrits a la meva carta virtual que no foren satisfets per la diada de Reis, el més car i absurd deu ser qualsevol disseny de l’extravagant col·lecció ‘Architecture’ de LEGO.

Abans de continuar endavant, deixeu-me dir que des de fa anys estic bastant emprenyat amb la casa LEGO, perquè veig que estan traint la seva modularitat polimorfa original amb concessions a les franquícies que més venen (Star Wars, Harry Potter, Indiana Jones…) i amb la comercialització de peces d’una especifitat que no permet usos alternatius. Potser ‘Architecture‘ —que reprodueix monuments famosos i fites emblemàtiques de l’arquitectura moderna—participa dels mateixos defectes de forma, tot traslladant-los a un sector de població d’edat més madura; però almenys compta amb una coartada cultural i no deixa de tenir la seva conya construir una mica de “high art” amb elements seriats.

L’únic problema pel consumidor decidit a adquirir un dels ‘kits’ de la sèrie és discernir quin serà el que menys s’allunyi de la filosofia del sistema de construcció (no pas l’Òpera de Sidney d’Utzon, formada a partir de peces decididament no estàndard) i que, al mateix temps, ofereixi un plaer constructiu que no s’esgoti en vint minuts (com deu passar, sospito, amb la Space Needle de Seattle). Villa Savoye de Le Corbusier o Fallingwater de Lloyd Wright són durant una petita estona un parell de candidats consistents, però finalment m’inclino per l’afinitat electiva de Van der Rohe i la seva Farnsworth House.

En el món real trobareu Farnsworth House a Plano, Illinois, al sud-est de Chicago. Fou construïda entre 1945-51 per a la reputada nefròloga Edith Farnsworth com a refugi de cap de setmana on pogués dedicar-se a tocar el violí i traduir poesia, les seves dues grans aficions. La casa té la forma extremadament simple d’un sandvitx de vidre, elevat un metre seixanta centímetres del nivell del terra gràcies a uns esvelts pilars. Vista des de l’exterior es diria que consta d’un únic ambient; però dos blocs centrals contenen un armari, una llar de foc, una cuina i un bany. Per descomptat, a menys que siguis un exhibicionista, aquest tipus de cases cal bastir-les lluny de la mirada dels veïns, com sembla que és el cas.

Pel que fa a la maqueta virtual —malgrat les 547 peces que la formen i les dues hores que vaig dedicar a la seva construcció— he de confessar que va resultar una mica decebedora. Un d’aquells casos en els quals menys és decididament menys.