Dues dames indignes

Confio que els meus lectors estiguin familiaritzats amb Alan Bennett. Si no és així, que deixin de perdre el temps llegint-me i que corrin a regalar-se “Amb una mà al davant i una altra al darrera” i encara més amb “Una lectora poc corrent” per familiaritzar-se amb les seves evidents virtuts. Bennett és tota una institució al seu país (el Regne Unit de la Gran Bretanya), fet que no resulta tan estrany atès que compten amb una àmplia tradició  d’excèntrics universalment respectats.

Bennett és home de teatre, pioner a la televisió, guionista de cinema i autor d’alguns contes llargs (o novel·les curtes) perfectament fascinants. Acaba d’aterrar a Anagrama la darrera mostra de la seva producció. L’han titulada “Dos historias nada decentes” (l’original “Smut. Two Unseemly Stories” es podria traduir com “Obscenitats. Dues històries poc plausibles”) i efectivament expliquen dues circumstàncies poc exemplars i una mica inversemblants, però molt menys escandaloses del que el títol suggeriria; al cap i a la fi els britànics no són precisament famosos pels seus excessos passionals.

Precisament una de les virtuts dels relats de Bennett són el seu aire de no estar explicant res fora del normal, aquest art tan anglès de l’understatement, terme intraduïble que és l’antònim exacte de l’exageració i el subratllat. Tant és així que una petita distracció, una frase llegida superficialment per part del lector pot convertir l’argument en pràcticament incomprensible.

No explicaré gaire res sobre les respectives trames, perquè bona part de la seva gràcia és descobrir cap a on ens porten, mai destinacions del tot evidents. Només avançaré per picar-vos una mica la curiositat que el primer conte, “La señora Donaldson rejuvenece”, ens narra com la senyora del títol, vídua de bon veure encara a la cinquantena, descobreix que la vida li reserva tantes sorpreses com als lectors que decideixin seguir-la. En quant a “La ignorancia de la señora Forbes” deu ser una de les defenses més transgressores del matrimoni de conveniència.

Els dos contes, malgrat compartir el to “picant” (terme passat de moda que els hi escau), satisfaran de forma diferent a uns i altres. No diré quin dels dos és el meu favorit, però tot plegat assegura sorpreses i la mena d’humor intel·ligent que no es permet ni una sola rialla, però un somriure atabalat i permanent. Cinc estrelles.