Memòries d’Àfrica

Per concloure la meva trilogia portuguesa vaig a veure “Tabú” de Miguel Gomes, una de les pel·lícules més curioses que es poden veure actualment a la cartellera i no per això una pel·lícula de comprensió difícil.

Després d’un pròleg, que sembla la paròdia d’un film d’exploradors decimonònics, s’inicia la primera part “Paradís perdut” ambientada a Lisboa els dies entorn el cap d’any de 2011. Pilar (Teresa Madruga), una solitària dona dins de la cinquantena, s’aboca en tasques caritatives i s’ocupa molt especialment de la seva vella i ludòpata veïna Aurora (Laura Soveal), ajudada per Santa (Isabel Cardoso), una minyona originària de Cap Verd. Transcorreguda una hora de pel·lícula comença la segona part, titulada “Paradís”, on s’explica la joventut africana d’Aurora (ara Ana Moreira) i la seva història d’amor il·licit amb un jove músic aventurer (Carloto Cota) que desembocarà en un melodrama amb crim inclòs.

Si bé tot el film està rodat en blanc i negre (gran treball de Rui Poças!) i en un anacrònic format 1:1,37, les dues parts del díptic no podrien ser més diferents, i no conformen en cap cas un exercici estilístic que pretengui homenatjar el passat del cinema mut, com a “The Artist” o “Blancanieves”. La primera part, amb una fotografia d’una nitidesa tallant, evoca el cinema d’art europeu dels anys 60 i presenta un panorama de desolació típicament contemporània conjugada en termes de senilitat, desarrelament i misèria sentimental. No li falta, però, un humor sec que fa més suportable la contemplació d’aquestes vides creuades (vegi’s sinó el monòleg d’Aurora sobre el seu somni premonitori) o la cita explícita a “jo tenia una granja a l’Àfrica” que no amaga un homenatge a la famosa cinta de Sidney Pollack.

La segona part, rodada en uns granulosos 16 mm i en paisatges d’un innominat Moçambic, és la més explícitament “bonica”. Té la particularitat d’estar narrada tota en off pel vell amant d’Aurora i, malgrat que se senten efectes sonors i sons naturals, en cap moment sentim el que parlen els personatges. Això produeix una sensació de distanciament poètic, accentuada per l’estranyesa de tot plegat, on colonialisme i pop s’alien de forma inesperada mentre emeten reverberacions que troben el seu eco i el seu sentit a la primera part de “Tabú”.

Misteriosa com el nexe d’amor que representa un petit cocodril, engrescadora com el “Tú serás mi baby” dels Surf, sorprenent com no ho són el 90% de les pel·lícules que m’empasso els caps de setmana; poseu un “Tabú” a la vostra vida, no us en penedireu.