Tintín i el seu padrastre

Ran de la mort d’Hergé l’any 1983, la gestió del seu llegat quedà —apart de la seva vídua Fanny— en mans d’Alain Baran, el seu últim secretari. Durant aquests primers anys Baran, després de desmantellar els estudis Hergé i de bandejar Bob de Moor, fidel col·laborador del mestre, fundà BIL (Baran International Licensing) per administrar els suculents drets derivats de la franquícia Tintín. També s’ocupà de la controvertida edició de l’aventura incompleta “Tintin i l’Art-Alfa”, amb la col·laboració de l’expert Benoît Peeters.

La situació canvià amb l’aparició de Nick Rodwell, propietari de la botiga Tintín del Covent Garden londinenc, qui a través d’astutes maniobres acabaria casant-se amb la viuda d’Hergé, Fanny (Fanny Rodwell a partir de 1993). El matrimoni de desigual edat (ella tenia 59 anys i ell 41) aviat va topar amb el prejudici del públic, habitual quan la dona és sensiblement més gran que l’home. Manies a banda, el fet és que el tal Rodwell defensà els seus interessos matrimonials sense tenir en compte els sentiments dels fans de Tintín. El primer que va fer fou defenestrar Baran i dissoldre la societat Studios Hergé, que fou substituïda el 1996 per Moulinsart SA. A continuació va posar traves a la utilització per part dels tintinòfils de l’obra d’Hergé com a il·lustració de llibres i articles.

El febrer de 1997 un grup d’experts encapçalats pels molt reputats Albert Algoud i Benoît Peeters denunciaren públicament els atemptats contra la llibertat d’expressió comesos per Rodwell, qui perseguia sistemàticament i per via judicial qualsevol iniciativa tintinesca, encara que fos obra d’un aficionat i sense intencions venals. Li retragueren també que, més que la defensa i difusió de l’obra d’Hergé, el que buscava era la mera explotació mercantilista de la franquícia i la venda de tasses decorades o corbates de fantasia.

Curiosament tots els pals a les rodes que s’interposaven a la majoria de projectes desaparegueren miraculosament quan es tractà de l’adaptació cinematogràfica de Spielberg i Jackson. Segurament els arguments del talonari foren irresistibles. Mentrestant, els episodis de falta d’entesa entre Rodwell i els aficionats prosseguiren a bon ritme. Un equip de la televisió belga el filmà amb càmera oculta mentre revelava una llista negra de periodistes que no volia que apareguessin en un determinat reportatge. 

El maig de 2009, a la inauguració del Museu d’Hergé va impedir que els repòrters gràfics prenguessin fotografies de la instal·lació, una restricció que no hauria fet feliç Tintín, precisament. Però la gota que va desbordar el vas es va produir al bloc personal de Rodwell, l’agost de 2009, quan va escriure un apunt contra Albert Algoud i Hugues Dayez. El primer mantenia des de feia anys una actitud molt combativa contra el padrastre de Tintín, mentre que el segon és autor de “Tintin et les heritiers” un estudi molt poc complaent sobre el maneig del llegat d’Hergé.

El repugnant apunt trobava l’arrel de l’animadversió d’aquests dos senyors envers Rodwell en un drama familiar que, púdicament, no es revelava. Almenys en la versió en francès; perquè a la versió en anglès s’explicava que tant Algoud com Dayez tenien fills autistes, condició que impedia que poguessin compartir amb ells l’afició a l’heroi del tupè, circumstància que els havia amargat l’existència i havia desvetllat la tírria contra el denominat drethavent.

Com es veu, la defensa de Nick Rodwell es basà en el fastigós argument “ad hominem”; però no acabava aquí, perquè després de despatxar a un periodista de Le Figaro com a mentider, encara va acusar a una altra de tenir una identitat sexual no resolta, fruit d’una relació paterna conflictiva. 

Els tintinòfils del món sencer, que ja la hi tenien botada, respongueren amb una lapidació unànime. L’escàndol fou dels que fan història i Rodwell hagué d’enretirar no sols l’apunt sinó el bloc sencer.

L’individu havia promès pel 2011 la publicació d’un llibre a la defensiva amb la seva versió dels fets. No em consta que hagi complert la seva paraula, de totes maneres tampoc sento cap interès a llegir-lo. Doneu-me abans alguna de les elucubracions d’Algoud, textos una mica onanistes, de veritable fanàtic; però també terriblement divertits. Deixeu que us parli de l’introbable “Tintinolatrie” i d’un diccionari tintinesc que està una mica dels nervis. Però això ja serà un altre dia.