(17) Passen les desfilades

Romandré aquí
amb el teu anell al meu dit, estimada
i cantaré fins la matinada
una cançó de tu i de mi i del què i el perquè
ja que temps és l’únic que tinc
entre aquestes parets
i mig adormit
passen els dies
un milió de petites nits i dies passen
i no m’importa

Passen les desfilades
Tan boniques les desfilades que passen
I em deixen enrere
Seuré i miraré
Com podria gosar anar enlloc
i deixar que els segles caiguin on puguin?
Però no moriré mai
perquè he estimat
i per això he perdut el món de dalt
més enllà de la molsa…

Amb mitjans ben modestos s'imposta un so gairebé orquestral (ecos de Scott Walker potser?) Per si no havia quedat clar, qui canta ha de ser un difunt, i encara aventuraria que es tracta d'un vampir.