Albert Serra (l’apunt, no el cineasta)

Davant en Serra, darrera en Forns

La novel·la “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” d’Albert Forns va guanyar el Premi Documenta 2012; editorial Empúries l’acaba de publicar i jo l’he llegida puntualment. Espero que la frase anterior, tan polisèmica ella, s’entengui a la primera, perquè no la penso repetir. No cal ser una llumenera per deduir a partir del títol del llibre que ens trobem davant d’un artefacte de filiació postmoderna o sigui que el lector queda avisat que poc s’hi podrà identificar amb el que aquestes pàgines expliquin.

De què va. Durant unes vacances a Menorca, Albert Forns (el protagonista de la novel·la, no el seu autor) decideix convertir-se en el cineasta Albert Serra. Per què? Per cap altre motiu que perquè, si no, no hi hauria novel·la, ni postmoderna ni de les altres.

Aquí caldrà fer un incís i explicar en tres paraules qui és Albert Serra, ja que la seva persona constitueix l’espinada de la novel·la. Albert Serra (Banyoles, 1975) és un director de cinema, autor de llargmetratges com “Crespià, the film not the village”, “Honor de cavalleria” o “El cant dels ocells”. La seva obra es caracteritza per la improvisació sobre temes clàssics, la intervenció d’actors no professionals (els seus amigatxos del Pla de l’Estany) i una ferotge feina de muntatge a partir de moltes hores de material. Jo no li conec cap film, només sé que té fama de soporífer i “interessant”; però al Festival de Cannes ja convidaven les seves pel·lícules, quan a la Generalitat encara no se li havia acudit promocionar-les, mentre que “Cahiers du Cinema” l’anomenava com una de les grans esperances del cinema internacional.

Tornem-hi. Albert Forns decideix convertir-se en l’Albert Serra i per tant comença a investigar el de Banyoles a través de la xarxa (entrevistes, anècdotes, gestos, vestuari, estil del bigoti…) La perillosa hemeroteca d’internet l’enllaça inevitablement amb altres artistes impostors, amb altres manipuladors de la imatge, amb altres provocadors astuts. Hi compareixen Salvador Dalí, Andy Warhol, Miquel Barceló, Jean-Michel Basquiat, Hervé Guibert i fins i tot Enric Cassasses (“la Patty Smith catalana”). Com no podria ser de cap altra manera a una novel·la postmoderna del segle XXI, hi són convidats també la Sophie Calle i l’Enrique Vila Matas (a qui ja li deu estar xiulant la carcanada amb tanta menció literària des de fa dos quinquennis).

Tot aquest anecdotari revela que al darrera hi ha un voraç consumidor cultural, molt adepte a viquipediejar amb fruïció (i no sabeu com l’entenc!); però, és clar, tota aquesta informació no és material propi per a una novel·la, per això se’ns informa també amb quatre pinzellades de les activitats quotidianes de l’Albert Forns, de la seva feina de funcionari cultural, de les seves vacances, de les seves vetllades a l’Horiginal i d’una xicota que té, però és com si no hi fos.

Però sobretot es parla del procés que emprèn l’Albert Forns per esdevenir l’Albert Serra i de les maniobres que fa per aproximar-s’hi amb l’excusa de dedicar-li un documental. L’Albert Serra és, per tant, personatge amb frase dins de la novel·la i algú menys versat que jo en narrativa postmoderna es podria preguntar si l’encontre entre els dos Alberts va tenir lloc a la realitat, quan tothom hauria de saber que és de molt mal gust preguntar què hi ha de veritat o de mentida entre les cobertes d’un llibre.

Com era de preveure “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” limita el seu interès a lectors a qui agradi reflexionar sobre l’art, la seva creació i la seva recepció, a ser possible amb el prefix “meta” com a fidel acompanyant. No per això és un text antipàtic: en un terreny que convidaria fàcilment a caure en la pedanteria, Forns ofereix una veu propera amb la qual és fàcil empatitzar. Jo m’he divertit força amb el relat d’aquesta metamorfosi, amb la seva mala llet tan ben dosificada i amb una gestió tan raonable de l’autoestima.

Davant en Forns, res al darrera

Dimecres a l’Horiginal, primer recital de temporada. Dalt de l’escenari EL poeta català per excel·lència. Amors de maduresa, la filla malalta, en fi, ja us en feu la idea. Poesia de sala d’estar arnada, càlculs arquitectònics, el rellotge de pèndol que va dringant les hores i tu que badalles perquè mai hi passa res. Poesia sense conys ni dones traient-se les calces, ja m’enteneu. L’escolto una estona i de seguida el cap se’n va a quilòmetres de distància, gratacels i platges, calculo que deuen faltar uns mil versos pels aplaudiments de cortesia. Badallo. En realitat sóc aquí per veure els amics, els quatre o cinc incondicionals que fitxem a l’Horiginal faci fred faci calor, es declamin decasíl·labs mil·limètrics o s’engalti patxanga en catanyol. Si arribes aviat encara tens un quart d’hora o vint minuts —la primera cervesa— per xerrar mentre agafes lloc, però si fas tard t’has d’empassar tot el recital en silenci i els previsibles bisos que mai ningú demana però que sempre cauen. També hi ha l’opció, cada vegada més habitual, de marxar al passadís dels fumadors a mig recital, però si el poeta veu com t’aixeques i marxes sempre resulta violent. No violent de llançar-te una sabata, però gairebé. Això sí, arribar al passadís és la salvació: un cop allà tenim via lliure i tot el temps del món per encebar-nos amb el poeta de la nit —avorrit o vulgar, torturat o onanista, depèn del dia— per acabar saltant de seguida a esbudellar les patums de sempre, exhibint un a un insults d’estrena, els renecs novíssims que hem preparat tota la setmana. Fins aquí res que no se sàpiga, Fonollosa a “Poetas en la noche” (Quaderns Crema, 1996), la típica descripció d’una vetllada poètica estàndard que podria haver copiat de qualsevol banda.