Riscos de la nostàlgia: nans que ballen a l'estat de Washington

Recordem-ho, l’any 1990 quan s’estrena “Twin Peaks”, la frase “si Shakespeare visqués avui, escriuria sèries de televisió” ni tan sols s’havia encunyat. Tampoc era gens freqüent que un cineasta de culte i amb una clara vena “freak” com era (i és) David Lynch, fes el salt a la televisió comercial. Tanmateix la jugada va ser tot un èxit, tant de crítica com de públic, i fou aplaudida tant per la qualitat de la seva factura com per l’originalitat del tractament de la seva trama. “Twin Peaks” passa per ser una de les primeres sèries televisives en rebre un tractament de la imatge pròpiament cinematogràfic, començant per un títols de crèdit hipnòticament hiperrealistes, ens els quals la música d’Angelo Badalamenti no era del tot innocent.

L’acció tenia lloc a l’imaginari poble de Twin Peaks (curiosament el rodatge tingué lloc a una hora de cotxe de la localització de “Doctor en Alaska”) i seguia la investigació de l’assassinat de la reina de l’institut Laura Palmer. La sèrie —com ja havia fet recentment al llargmetratge “Blue Velvet”— explorava les pulsions fosques que corrien sota la superfície d’una encantadora ciutat de províncies americana. Bona part de l’efecte desassossegant de “Twin Peaks” residia en el contrast entre uns clixés d’innocència “all american” i un rerefons tèrbol més suggerit que no pas mostrat. Jugava també, en to gairebé paròdic, amb les convencions del serial tradicional, tot afegint-hi complicacions sense fi a la trama amb l’únic objecte d’anar-la allargant fins als límits de l’absurd.

Una altra raó de la bona acollida del programa fou el seu nombrós i heterogeni repartiment on s’hi podien trobar tant supervivents de “West Side Story” (Richard Beymer, Russ Tamblyn), veterans de la televisió (Grace Zabriskie, Peggy Lipton) o actors d’una certa popularitat (Piper Laurie, Michael Ontkean, David Warner). Presentà en societat algunes actrius joves (Sheryl Lee, Sherilyn Fenn, Lara Flynn Boyle) que durant un parell de temporades (i abans que s’enfonsessin en carreres mediocres) semblaren el més excitant que li havia succeït al mitjà televisiu. Més èxit de cara al seu futur tingueren Billy Zane (que seria el dolent de “Titanic”), la bonica Joan Chen (en un dels seus primers papers a Occident) i David Duchovny (en insòlit rol transvestit). Cal remarcar també el malaguanyat Jack Nance, que ja havia protagonitzat el debut de Lynch “Eraserhead” i que va intervenir a tots els seus projectes posteriors fins a la seva mort prematura l’any 1996.

I per descomptat no puc deixar de mencionar Kyle MacLachlan, com a llegendari agent Dale Cooper del FBI, en un paper que es podia assimilar al del protagonista. MacLachlan, un dels actors més execrables que conec (i amb l’expressivitat d’un ninot articulat), ja havia esdevingut còmplice de Lynch via “Dune” i “Blue Velvet”, i malgrat les seves mancances trobo que aquí, amb el seu optimisme impostat i el seu casc de cabell lacat, està còmicament ideal.

Com he dit al principi, “Twin Peaks” va gaudir d’un gran èxit a la seva estrena i en el meu cap havia quedat com a immarcescible sèrie de culte, tot i que no tenia cap seguretat d’haver-la vist sencera. Recentment, igual com havia fet prèviament amb “Doctor en Alaska”, l’hi vaig fer una repassada de cap a peus amb resultats no gaire engrescadors.
La primera decepció fou la música de Badalamenti, que en el seu dia em va semblar el súmmum de la modernor “cool”, i que ara sona tan limitada i poc versàtil, que al tercer episodi ja t’ataca directament els nervis. Tampoc la inserció de plans d’aigua que cau en cascada o de brancatge que remou el vent no és tant una figura d’estil extreta de Tarkovski com una cortineta comodí emprada sense gaire premeditació.

Però on “Twin Peaks” fa veritablement aigües és en la deriva del seu guió. La sèrie va constar de dues temporades. La primera es compongué de vuit episodis de poc menys d’una hora, durant els quals vam conèixer un ampli espectre de personatges que anaven des del més quotidià fins al més exageradament excèntric; però en un difícil equilibri de tonalitats tot plegat semblava quadrar sense estridències (i mira que hi havia moments impossibles, com les histèriques possessions infernals o les abstruses escenes a l’habitació vermella). El vuitè capítol concloïa amb l’agent Cooper tirotejat per obra d’un emmascarat i el misteri de Laura Palmer encara per resoldre.

La segona temporada es prolongà de forma gradualment agònica durant vint-i-dos episodis. Abans d’arribar al bell mig del seu decurs ja s’havia revelat qui va assassinar la Palmer i la resta de la temporada s’hagué de farcir amb idees a mig pair, de vegades en plena contradicció amb tot el que les havia precedit. La sàvia contenció dels primers vuit episodis va esclatar aquí en estirabots que tant podien pecar d’excés fantàstic (abduccions alienígenes, assassinats ritualitzats) com de caricatures sense solta (Duchovny transvestit, Nadine retornada a l’adolescència gràcies a una contusió) ni volta (l’embaràs de Lucy o la mustela assassina).

Quan es volen transgredir les regles del gènere narratiu, no és bo deixar-se dur pel lema “tot s’hi val” a risc que vulguis alienar els teus espectadors. Em ve al cap “Soap” (“Enredo”), que l’any 1977 ho va tenir molt clar, i que (amb la seva entenimentada gestió del caos) encara continua sent una de les sèries més divertides de la història de la televisió. Però, si cal fer cas de l’acusació de Kyle MacLachlan, els guionistes Mark Frost i David Lynch abandonaren “Twin Peaks” a la seva sort durant la segona temporada; i la veritat és que el seu visionat esdevé aviat inaguantable.

En resum, “Twin Peaks”: no n’hi havia per tant. Ja us ho dic, els records ens traeixen contínuament.