Excuses per a Montpeller

La vuitena conurbació francesa per grandària no disposa de cap monument idiosincràtic que la distingeixi d’altres ciutats similars. D’entre les grans viles del Sud és de les poques que no té origen romà, sinó medieval. Potser per això supleix l’herència romana amb un aqüeducte i un arc del triomf reinterpretats el segle XVIII i a hores d’ara tan venerables com els de vint segles enrere.

Com una altra reinvenció del passat clàssic, Ricardo Bofill dissenyà el barri d’Antigone a finals de la dècada dels setanta. Com que està situat en un lloc prou cèntric, gaudeix d’una innegable animació, però la seva arquitectura (que replica el canon grec sense afegir-hi cap ànima) resulta tan freda ara com en el moment de la seva implantació. De totes maneres, veure tantes “acadèmies” decorant l’espai públic fa una certa gràcia i batejar una plaça amb el nom de la Proporció Àuria constitueix la drecera més directa per conquerir el meu cor matemàtic.

La ciutat vella de Montpeller és cert que és bonica i pintoresca, però amb una vocació més aviat humil. Té, això sí, una vibrant vida acadèmica que la nit del divendres i el dissabte ocupa els carrers del centre per exhibir el seu vessant més alcohòlico-lúdic. Potser és el moment de dir que Montpeller pot presumir de la Facultat de Medicina més antiga d’Europa encara en funcionament. I d’una catedral fortalesa que sembla emparentada amb els castells càtars.

Montpellier exhibeix amb orgull quatre línies de tramvia, cadascuna d’elles decorada amb un disseny propi, la 3 i la 4 obra de Christian Lacroix. També abunda en murals de “trompe l’oeil”.

És també vila solidària i correctíssima políticament, per això té plantada una cèntrica olivera en memòria de les víctimes de l’onze de març de 2004, molt a prop de l’avinguda  dedicada als republicans espanyols. A l’hora d’agermanar-se ha procurat escollir tant una vila israeliana (Tiberíades) com una de palestina (Betlem). Per cert, Barcelona també està agermanada amb Montpellier i som testimonis fugaços d’una cerimònia pública i minoritària on representants locals de la nostra ciutat (i de Heidelberg) renoven els llaços d’amistat interurbana. Fugim abans que un esbart dansaire faci un karaoke d’èxits d’Eurovisió.

Per acabar, durant la nostra estada ja s’anunciava i ahir es va produir a Montpellier: el primer matrimoni de dos homes a França. Sota la protecció de cent gendarmes. La reacció furibunda de molts ciutadans de la república francesa en relació al matrimoni homosexual no deixa de sorprendre’m. Aquest rebot podria esperar-se de la molt catòlica i homòfoba Itàlia, però de la racional i laica França? Sembla el món a l’inrevés, sobretot si pensem en les poques onades que va aixecar al nostre país la llei homòloga. Sospito que els temps de crisi treuen el millor i el pitjor de nosaltres, però encara he d’esbrinar en quina mesura.