Llefiscós i fals

Recordo en l’adolescència estudiar amb deteniment aquells meravellosos llibres de can Noguer-Rizzoli que et familiaritzaven amb el catàleg complet d’un dels grans pintors de la història de l’art. En el volum dedicat a Vermeer —potser perquè la seva obra coneguda és escassa— es reproduïen en blanc i negre algunes de les falsificacions realitzades per un tal Han van Meegeren, unes imatges que ja em van produir llavors una certa perplexitat. Més recentment, tot fent una visita virtual a un museu de falsificacions que hi ha a Viena, m’he tornat a topar amb el mig oblidat nom de van Meegeren, el prestigi del qual no sembla haver minvat.

Han van Meegeren va néixer el 1889 a una ciutat provincial holandesa dins d’una família catòlica de la petita burgesia. El seu pare ni compartia ni admetia les dèries artístiques del fill i el turmentava dient-li contínuament que mai no arribaria enlloc. Contrariant els desitjos del pare, va abandonar els estudis d’arquitectura i començà una  carrera com a pintor. Aviat gaudí d’un èxit raonable basat en retrats de bambis i escenes de taverna a la manera de Franz Hals. Era un tipus de pintura tan popular com poc arriscat i la crítica (que en aquells anys anava plena de cubisme, surrealisme i altres ismes) la menyspreà sense pal·liatius per la seva falta d’originalitat i li reconegué només la seva capacitat de copiar l’obra d’altres artistes.

Van Meegeren, furibund i ple de despit, emigrà al sud de França l’any 1932 i allí començà a executar la seva venjança. Durant sis anys va perfeccionar la tècnica per reproduir rèpliques creïbles dels grans mestres del passat. Amb aquesta finalitat va comprar llenç barat fabricat el segle XVII, el cobrí d’una solució que un cop seca imités les esquerdes del pas del temps, i hi pinta a sobre amb pigments que seguien fidelment les receptes magistrals de dos segles enrere. Una genial addició de baquelita en pols feia que la pintura romangués tan fixada al llenç com si hagués estat el decurs del temps el responsable de fer-ho.

Sota la idea (no verificada) que Vermeer havia estudiat a Itàlia, van Meegeren va inventar-se “El sopar a can Emmaús”, que copiava el text de Caravaggio amb melodies del de Delft. Li va quedar tan apanyat que els experts hi van caure de quatre grapes. A partir de llavors el rebotat falsificador va començar a col·locar a preus astronòmics les seves creacions entre el bo i millor dels museus europeus. En el seu descàrrec (el del farsant, però també el dels comissaris artístics que el van seguir) cal dir que als anys 30 del segle XX la imatge viatjava amb molta més dificultat que ara, que Vermeer només compta amb 36 pintures reconegudes, i que a tothom li agrada descobrir una obra mestra desconeguda.

Afegiu-hi aquí el nazi Herman Göring, tot fent un “tour” europeu a la recerca d’obres d’art per descobrir, qui va acabar firant un “Crist i l’adúltera” que imitava les maneres de Vermeer. Un cop acabada la guerra, aquesta relació de van Meegeren amb l’enemic alemany tant podia ser considerada col·laboracionisme, com sabotatge deliberat a l’ocupant. Poc abans d’una molt probable condemna als tribunals i d’un segur empresonament, Van Meegeren morí d’un infart molt oportú. Des de llavors la seva figura no ha deixat d’atiar el debat sobre l’original, la còpia, els seus valors respectius, la credibilitat dels experts i altres qüestions d’alta teoria estètica post-moderna; però a mi no em preocupa tant tot aquest fer volar coloms com una qüestió que em va sobtar fa quaranta anys i m’ha tornat a sobtar ara, i és que la majoria d’aquests plagis o versions són horrorosos.

Evidentment no sóc especialista en pintura holandesa del XVII i parlo per tant de forma totalment intuïtiva; i que segurament, si li presentessin la noieta de dalt a algú desesperat per trobar Vermeers a sota les pedres, la donaria per a bona. Almenys si no la confrontava amb “the real thing”, com ara la famosa noia de la perla.

Però les mostres de pintura bíblica que el falsificador holandès es va inventar fan veritable feredat i costa de creure que algú se les pogués prendre seriosament. Ja ho sé que a pilota passada tothom l’havia vista venir; però, quan parlem d’una producció tan impecable com la de Vermeer (que es podria dir que no té ni un sol quadre mediocre), aquestes estampetes repugnants semblen el destil·lat del kitsch cristià més pietós. No m’explico com ningú no va ser capaç de veure-ho. Tant hem canviat?