Musée Fabre (1)

No va sobrada Montpellier de grans atraccions turístiques i del seu Museu Fabre en treu un rendiment considerable, especialment d’ençà la seva remodelació l’any 2007. Obert al públic l’any 1828 gràcies a la donació del pintor i mecenes François-Xavier Fabre, la seva col·lecció actual (que us juro que no consta exclusivament de retrats d’Alfred Bruyas) mereix una visita, tot i que selectiva, com no podria ser de cap altra manera quan la pintura francesa entra en joc.

L’itinerari comença molt bé amb la pintura flamenca i holandesa del segle XVII, tant i tant bé que goso aventurar que és una escola que rarament resulta mediocre. Vistes les sales següents, aviat m’hauré de mossegar la llengua, però és innegable que el retrat del pintor Frans Francken (obra del sovint temible Pieter Paul Rubens) té tot el que ha de tenir un retrat, en mestratge tècnic i en perspicàcia humana. I, a falta d’un Vermeer, aquest home que escriu una carta ens retorna tota la delícia del costumisme del Països Baixos, gentilesa de Gabriel Metsu.

En matèria de pintura italiana, el Veronese és sempre una aposta segura, i encara que “El matrimoni místic de Santa Caterina” sembli el retall d’una obra major (de tan mal enquadrada com està) i una mica mancada d’arguments, no hi falten les magistrals textures i subtils cromatismes que caracteritzen l’artista.

Més mundana és la postal veneciana de Francesco Guardi, encara que bonica per mèrits propis (si no pots tenir un Canaletto, en Guardi farà el fet!, i prou bé que se’n surt). Però ja la teníem vista, oi?, que aquests venecians es van assegurar que ni un sol museu del món es quedés sense una “vedutta” del Gran Canal.

Josep de Ribera, el seguidor valencià de Caravaggio, ens presenta aquí una Maria Egipcíaca necessitada d’un bon bistec (oi que retira una mica a Chus Lampreave?) Més goig fa, malgrat la seva doble mastectomia, la Santa Àgata de Zurbarán. I és que pintors com Veronese o Zurbarán rarament ens fallen i dignifiquen la col·lecció on hi figuren. Llàstima que ens trobem a França i que, per tant, s’ha de donar lloc preferent a la pintura local, pintura que, si parlem dels segles XVII i XVIII, no sol fer-me ni fred ni calor (encara que al Musée Fabre aquesta secció em deixa corglaçat). Potser pel seu aire inacabat, que evita la llepada perfecció del neoclassicisme, m’inclino per aquest retrat de Philippe-Laurent de Joubert que va fer Jacques-Louis David.