Cherchez les femmes!

Ja que ningú no parlava d'ella, Bechdel s'autoretrata

Sí, tots podem riure una estona amb la ridícula polseguera que s’alça entorn de la correcció política i herbes malignes similars vingudes dels Estats Units d’Amèrica. Vista des de l’Europa més il·lustrada (o d’il·lustració sobrevinguda, com és el cas de la Península Ibèrica), tota aquesta histèria pot semblar injustificada i risible, una obsessió poc subtil pròpia dels bàrbars americans. Com també ho és el test (denominat) de Bechdel que ara m’ocupa i que diuen que va inventar la dibuixant de còmic Alison Bechdel l’any 1985 a la seva tira “Dykes to Watch Out For”, que em sembla que aquí es va traduir com “Unas bollos de cuidado” (a l’editorial “La Cúpula”). El test havia de servir com a eina per mesurar el biaix sexista (llegiu “masclista”) present a les produccions cinematogràfiques contemporànies nascudes a la fàbrica dels somnis, també coneguda com a Hollywood.

Per superar-lo, el test imposa tres condicions que són les següents:

1. Cal que al film hi hagi almenys dues dones (a la versió evolucionada del test, les dues dones han de tenir nom propi).
2. Cal que les dues dones parlin entre si.
3. Cal que parlin d’alguna cosa que no siguin els homes (entesos com a material eròtico-sentimental).

D’entrada pot semblar-nos que aquest test tan poc restrictiu el superarà una bona part dels productes de Hollywood, almenys si apartem excepcions previsibles: pel·lícules ambientades a un convent de cartoixans o a un presidi masculí, pel·lícules de pirates o bèl·liques, pel·lícules d’arts marcials o d’aventures o d’acció, detectivesques o de super-herois… Bé, amb aquest alegre filtre crec que haurem eliminat el 80% de la producció de la meca del cinema, tot i que només una regla no escrita impedeix que no hi hagi cap personatge femení (l’anomenada coartada romàntica) a gèneres no tan específicament connotats, com són les aventures o el thriller.

Limitem-nos doncs als apartats femenins per excel·lència: els musicals, les novel·les roses i les comèdies de bon gust. Sorprenentment, ni tan sols aquests subgèneres  superen amb facilitat el test de Bechdel. Aquí hauré d’acudir a l’ajuda d’aquesta pàgina web que em fa darrerament la feina bruta i que em confirma que poquíssimes pel·lícules de Hollywood superen el test.

Ho fa a penes “The Great Gatsby” de Luhrmann, que encara que es basi en un clàssic literari i disposi de tres personatges femenins importants amb nom i cognoms, no interaccionen de cap manera, si exceptuem un breu diàleg entre Daisy i Jordan, on es pregunten què faran la resta de les seves vides. 

Un mite de la progressia, com és Woody Allen, a la seva recent “To Rome with love” no passaria la prova de Bechdel si no fos per un parell d’escenes en italià, no necessàriament subtitulades a l’anglès. Durant la resta del film les moltes presències femenines (Penélope Cruz, Judy Davis, Greta Gerwig, Ellen Page, Allison Pill, Ornella Mutti) o bé no es parlen entre si, o quan parlen ho fan únicament sobre homes.

Pel·lícules d’aquesta temporada, dirigides per eminències, que malgrat tot no passen el test: “Django Unchained” de Quentin Tarantino, “Frankenweenie” de Tim Burton, “Trance” de Danny Boyle, “Star Trek into Darkness” de J. J. Abrams, “Jack the Giant Slayer” de Bryan Singer, “Behind the Candelabra” de Steven Soderbergh. Potser perquè són productes genèrics; respectivament: un western, una pel·lícula de terror, un “thriller”, una de ciència ficció, un conte de fades i una “true story” gai.

No deixa de ser curiós que a l’univers narratiu generalista a les dones només se’ls permeti un paper de comparsa, gairebé sempre definit com a satèl·lit d’un mascle dominant. Fins i tot a gèneres no decididament masculins, la presència de dues dones en un mateix fotograma només es justifica per la seva lluita per la possessió de l’etern masculí. Tal com deia al principi, ja podem riure ja de la correcció política, però alguna raó tenen els observadors de quotes.