Pàgines

divendres, 28 de juny del 2013

Quan Mike va trobar Sulley


No fa pas tants anys l’estrena de cada llargmetratge dels Estudis Pixar suposava un nou cim en la història del cinema d’animació, tant per la seva excel·lència tècnica com per la seva audàcia temàtica, capaç de satisfer a la vegada a l’entusiasta mainada a qui anaven destinats els films, però també als adults que es veien obligats a acompanyar-la. Quina altra productora podria convertir en espectacle per a tots els públics la tragèdia d’un octogenari amargat (“Up” (2009)) o la vocació hedonista d’una rata de claveguera (“Ratatouille” (2007))? Fins i tot quan acudien al recurs de les seqüeles, símptoma inequívoc de la rapacitat de la indústria, aconseguien un altre triomf artístic, com demostraren amb la saga “Toy Story”.

Una ratxa de creativitat tan prolongada per força havia de mostrar en algun moment indicis d’afebliment, cosa que tothom coincideix a localitzar als voltants de 2006 en el film “Cars” i la seva encara pitjor continuació de 2011. “Monsters University”, dirigit enguany per Dan Scanlon, caldrà afegir-lo també als esforços menys memorables de la casa. Entenem-nos, no és que sigui una mala pel·lícula, però amb prou feines frega els estàndards als que Pixar ens té acostumats. A sobre s’adscriu al poc estimulant gènere de la preqüela, i té com a referència una cinta tan rodona i tan estimada com era “Monsters, Inc.” (2001).

La preqüela parteix de l’insalvable handicap que l’espectador informat ja sap de bon antuvi quin serà el seu desenllaç: en aquest cas, com es van conèixer i es van fer amics els protagonistes de “Monsters, Inc.” Segurament hauríem sobreviscut perfectament sense estar al cas d’aquestes circumstàncies precises que, contemplades com aventura independent, a penes sostenen l’interès. I és que “Monsters University” pressuposa amb arrogància un públic que està al corrent de com funciona el seu univers i no es molesta a donar explicacions. Un nou vingut pot trobar-se literalment a les fosques davant de la molt particular física dels crits com a font d’energia que constitueix l’espinada oculta de la trama.

“Monsters University” segueix fins a un cert punt els patrons típics de les eixelebrades pel·lícules sobre universitats americanes (res a veure amb les assenyades “campus novels” britàniques), però amb les dosis de sexe i drogues que se li suposen expurgades totalment, sacrifici inevitable a l’altar del cinema familiar. Per a un espectador europeu (o asiàtic o africà), la competència entre diverses fraternitats caracteritzades per les seves sigles gregues podrà semblar un assumpte abstrús i local, però ja ens hi acabarem acostumant, com ens ha passat amb tota la cultura americana que hem mamat durant els darrers cent anys. El film presenta una trama rutinària que només s’anima al tercer acte, just per facilitar un bon sabor de boca a la sortida del cinema.

Per no repartir més estopa de la necessària, subratllaré algunes coses positives sobre “Monsters University”, com per exemple el seu disseny de personatges (imaginatiu i simpàtic) o l’admirable realisme d’alguns escenaris, tot i que no és aquesta la pel·lícula on ningú aniria a buscar realisme. La versió original recupera les veus de Billy Crystal i John Goodman, a més d’incorporar el luxe de Helen Mirren en el paper de degana.

Per a mi el millor de tot: la bibliotecària gasteròpoda. Però, quan una pel·lícula es titula “MU”, ja ho hauria d’haver sospitat, oi?

12 comentaris:

  1. Ja m'ho van dir que era obviable... En fi, no passarem per taquilla.

    ResponElimina
  2. Dioooos! Ha arribat el moment d'anar al Registre de la Propietat.

    ResponElimina
  3. Jo sí que hi passaré, i tant, i ben aviat (en versió doblada, emperò). Em sap greu que no sigui tan bona com la primera o la saga Toy Story (boníssima, de les meves peli preferides fins i tot, el gaaaancho), però segur que no serà temps perdut (sobretot per la Sara!) i si dius que deixa bon sabor de boca... Per cert, el marit d'una amiga que viu a Buenos Aires treballa per la Disney i ha participat en la peli, ens fa il.lusió, mira.

    By the way, sessió doble poc afortunada l'altre dia: El Gran Gatsby i Après Mai....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si vas amb la Sara tens excusa. Ja saps que a mi "Après mai" em va agradar, què hi farem!

      Elimina
    2. A la Sara li ha agradat molt, jo he trobat a faltar la Boo...

      Elimina
    3. Sí, la Boo és el que fa de la primera pel·li una cosa tan tendra. Qui no deixa caure una llagrimeta al final de "Monsters, Inc.", ni té cor, ni ànima, ni res.

      Elimina
  4. tsè! que pots esperar d'una productora que es diu Orinar. Res de bo ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, em pregunto perquè li diem Píxar, si no porta accent.

      Elimina
  5. Si ho dic tothom se'm tirarà a sobre, però ho dic igual. El cas es que Monstruos S.A. tampoc em va semblar gaire bona. No es una mala peli, però tampoc en cap cas es bona. Per tan la preqüela no em crida gens ni mica

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Pons, no m'hi tiraré a sobre. Per a mi tenia una premissa original, creava molt bé un univers alternatiu, el seu tercer acte era trepidant i fins i tot permetia humitejar una mica el lacrimal.

      Elimina