Sang i jerseis de llana

Fins aquesta passada primavera havia aconseguit una certa immunitat davant de les envestides de la pujant narrativa criminal nòrdica. Malauradament les meves no tan sòlides defenses han hagut de claudicar als peus de la sèrie danesa de televisió “Forbrydelsen”, més coneguda internacionalment com “The Killing” (encara que una traducció més literal seria “El crim”). Abans que jo, el públic britànic i holandès havia sucumbit als encants d’aquest serial d’intriga policial que havia convertit els jerseis originaris de les illes Faeroe de la seva protagonista en un “trending topic” absolut. Amb entusiasme una mica exagerat, uns i altres consideraven “The Killing” com la millor sèrie que s’estava passant en aquell moment per la televisió. Ja us dic jo que no n’hi ha per tant, però sí que mereix un respecte.

La sèrie consta de tres temporades independents (2007, 2009 i 2012), cadascuna centrada en un cas criminal que es produeix sempre el mes de novembre i que es resoldrà a l’últim episodi. La primera de les temporades es compon de vint capítols, les altres de deu. La protagonista principal és la inspectora Sarah Lund (Sofie Gråbøl) i, amb l’excepció del seu superior Lennart Brix, pràcticament no hi ha cap altre personatge important que repeteixi paper d’una temporada a una altra (tret dels membres de la família de Sarah).

Cada capítol condensa una jornada de la investigació en curs i es caracteritza també per alternar el vessant policial amb el dia a dia dels familiars de la víctima. De fet, a totes les temporades es combinen invariablement quatre trames paral·leles:

• els procediments policials destinats a la resolució del crim, que constitueix la part més convencional de “The Killing”
• la manera com el crim ha afectat les relacions entre els membres de la família de la víctima
• una trama política, que implica l’alcalde i els regidors de Copenhague a la primera temporada i els membres del govern danès a les altres, i que es veu contaminada per les ramificacions del crim
• com Sarah Lund sacrifica les seves relacions personals per prosseguir la investigació i la frustració que això provoca entre els seus familiars

Per descomptat, el fet que la resolució dels casos es prolongui durant tants dies, obliga a que el guió tombi i giri més enllà de la versemblança, sobretot a les temporades dos i tres, on s’introdueix una truculència que defuig el realisme de la primera. El to és poc complaent amb l’espectador, la protagonista té els sentiments bloquejats i l’ambient general és tan fosc i humit com la tardor danesa. Si la sèrie es converteix en addictiva és sobretot perquè cada capítol conclou “en punta” amb noves revelacions que imposen un gir de 180º en el cas: una lliçó modèlica de manipulació de l’espectador.

Els americans, que no doblen res ni suporten els subtítols encara que sigui sota amenaça de mort, han fet la seva pròpia versió ambientada a Seattle. No l’he vista, però me la puc imaginar tot badallant. Per autenticitat i per interès etnogràfic (i també perquè està molt hàbilment construïda) és recomanable escollir la versió danesa, malauradament només disponible amb rètols en anglès, llevat que alguna ànima emprenedora i caritativa ens ho hagi traduït i ara corri per la xarxa.