Cap al silenci

Ho tinc observat: cada dia escolto menys música. Almenys de forma voluntària. I no és només perquè assisteixo a menys concerts, festivals i recitals, encara que això també ajuda.

Abans, el primer que feia en arribar a casa era posar un disc, com si al pis sumit en el silenci li manqués alguna cosa. La música (qualsevol tipus de música) em feia companyia i mai no em destorbava, encara que hagués d’estudiar, llegir o escriure. Per descomptat, en els moments de concentració actuava com una mena de banda sonora tot just percebuda, no la millor manera de gaudir d’ella.

Si bé la música no era mai una molèstia quan me la programava jo mateix, la que sonava en un lloc públic podia arribar a irritar-me més enllà del que és raonable. La insipidesa inofensiva de la música per ascensors encara podia ser acceptable per la seva involuntària comicitat, però intervencions més agressives com els fils musicals d’alguns restaurants, la radio-fórmula de cal barber o els “lloros” del tren de la costa em podien fer venir ganes d’envair Polònia.

D’un temps ençà, però, la música (qualsevol tipus de música) em produeix un efecte una mica atabalador i el so amb el que em trobo més a gust és el del silenci. Passo moltes estones sense escoltar música i res no m’agrada tant com atrapar aquells rars moments quan sembla que la ciutat calla i no arriba ni un so dels seus carrers, com si tot hagués mort. Per uns instants aturo la lectura o l’escriptura i em delecto en el buit auditiu més relaxant.

Segurament aquesta tendència creixent a no sobrecarregar l’orella (ni la memòria musical) tindrà alguna explicació fisiològica relacionada amb l’envelliment, cosa que no seria tan preocupant si no vingués acompanyada d’un palès deteriorament del meu criteri estètic. I ho dic perquè darrerament, quan per fi em ve de gust escoltar una mica de música, ja no escullo entre els molts discos de la meva col·lecció sinó que em refio dels programes patateros de YouTube. Premo l’enllaç al mix de The Cure, Pet Shop Boys, Phish o New Order i ja em puc desentendre de prendre decisions durant hores. I ni tan sols m’incomoden les interrupcions publicitàries (“The Purge. La noche de las bestias. Sólo en cines”, “Dos amics, quatre espardenyes, cent vint-i-cinc escopinyes…”)

No és un present molt envejable, però tot són formes d’entrenar-se pel silenci irracional, postrer, i definitiu.