Assaig general

“La majoria de noies realment guapes tenen els peus lletjos”.

Què us sembla com a immortal inici de novel·la? Pot competir amb les famílies felices de Tolstoi, amb l’Ismael de Melville i amb els homes solters i les veritats universalment acceptades d’Austen? David Foster Wallace així ho intentava a la seva primera novel·la, “L’escombra del sistema”. [Oh, merda, ho he tornat a fer, estic escrivint sobre DFW a l’aniversari del seu suïcidi (12 de setembre). Aquesta situació em resulta familiar. Familiar des del 2012. Intentaré no tornar-ho a fer l’any vinent. Així que rebobino.]

L’editorial Edicions del Periscopi, que em cau de conya pel seu disseny trencador i per la selecció dels seus primers títols, s’ha proposat omplir el gran buit que representa l’absència absoluta de traduccions de Wallace al català. Amb un criteri cronològic, que no acabo de compartir, han començat pel primer títol editat de l’autor, la seva novel·la “The Broom of the System” (L’escombra del sistema), un deliri postmodern que no sé si és la millor carta de presentació. ¿No hauria sigut més estratègic començar per un dels seus brillants reculls d’articles periodístics, per algun dels seus llibres de contes rars o per la radical “La broma infinita”, i després, un cop conreades algunes addiccions, jugar al completisme?

Bé, si l’alternativa a l’existència de “L’escombra del sistema” és el buit literari absolut, millor donar-li la benvinguda, que tot suma, encara que sigui per camins una mica pedregosos. El llibre té com a protagonista la jove Lenore Beadsman que, tot defugint la seva adinerada família, treballa de telefonista a una editorial i acaba amistançant-se amb el seu jefe, Rick Vigorous (i amb aquest nom no cal enganxar un post-it groc per saber que ens trobem al bell mig d’una novel·la ben poc realista). La trama s’activa quan la besàvia de Lenore, que també es diu Lenore, desapareix juntament amb vint-i-cinc ancians més de la residència on estava ingressada. Per si això no fos suficient, la seva cacatua (Vlad l’Empalador de nom) revela una loquacitat incontinent i aviat esdevé una telepredicadora a la televisió. Mentrestant, Lenore es qüestiona l’autonomia de la seva existència i lluita perquè la seva vida no sigui un relat impotent escrit per mans alienes.

D’aquesta breu i superficial descripció potser es pot deduir que “L’escombra del sistema” és un desgavell entre postmodern i còmic (i a qui ho pensi no li faltaria raó). Encara així predomina el to còmic, encara que sigui d’una comicitat pètria, a la Buster Keaton. Llegint el llibre també és evident la insistència a referir-se a les relacions entre els textos i la vida. Els indicis són nombrosos i ben subratllats (des de l’amistat de la besàvia Lenore amb Wittgenstein, fins a l’aprensió de la besnéta Lenore a quedar reduïda a ser un personatge de novel·la, passant per la cacatua tele-evangelista o els múltiples jocs retòrics entre personatges). Com sempre passa amb Wallace, el lector es queda amb la sensació que se li escapen moltes de les implicacions subliminals de la trama, ja que l’autor no es capaç de dissimular la tremenda intel·ligència que ha invertit en l’empresa.

També s’hi troben altres trets característics de Wallace, presents des d’aquest primer moment: fets històrics alternatius (com és la creació del Gran Desert d’Ohio), moments d’hiperrealisme microscòpic, diàlegs sense propòsit, afició a la cultura pop, la por a una desintegració de la consciència... Com a molts primers llibres, l’escriptor abusa una mica d’alguns gestos arbitraris que semblen posats simplement perquè tot a la literatura és pura convenció. I encara que la lectura resulta divertida i sorprenent (molt alleugerida per l’abundor de diàlegs), l’anècdota es torna una mica reiterativa i no s’hauria vist perjudicada si s’haguessin retallat una mica les seves gairebé sis centes pàgines.

El llibre ha estat traduït per Ferran Ràfols Gesa (que ja deu estar tement el meu despietat veredicte) i he de dir que la cosa cola força bé. Foster Wallace gasta un llenguatge precís i neuròtic que difícilment sona natural en cap traducció. Pel meu gust hauria escrit “Visa Or”, com fem tothom, enlloc de “Visa Gold”. Sense confrontar l’original amb la traducció, crec que els pantalons “xinesos” que apareixen en un parell d’ocasions han de correspondre als ordinaris “chinos” de cotó i que el marc del llit és en realitat l’estructura (“frame”) del llit. Però tot això és “pecata minuta” davant d’una feina compromesa i en general ben resolta.

Com he dit al principi, no és el primer llibre que recomanaria per iniciar-se en la lectura de David Foster Wallace; però suposo que la traducció de més obres seves al català dependrà de l’èxit d’aquesta proposta, o sigui que ens trobem davant d’una paradoxa de difícil solució.