Riu enfangat

Les llargues i indolents hores de l’estiu han sigut el marc propici de moltes maduracions adolescents tant al cinema com a la literatura; però malgrat que la temàtica no és original, encara permet revisions, especialment quan es fan amb la grapa de Jeff Nichols a “Mud”, qui ens confirma amb el seu tercer film (com a director i guionista) que l’anterior “Take Shelter” no va ser flor d’un dia.

Ambientada en una Arkansas rural on un gran riu (l’Arkansas?, el Mississippi?) domina el paisatge, l’adolescent Ellis i el seu amic Neck corren amunt i avall tot vivint aventures reals o imaginàries a l’esquena dels adults. Un dia a una illa del riu es topen amb un desconegut que diu anomenar-se Mud (és a dir fang). Aviat descobriran que és un fugitiu de la justícia, fet que no impedirà que li prestin ajuda. Neck ho fa per pur esperit aventurer; però Ellis, que comença a plantejar-se la millor manera per relacionar-se amb el sexe oposat, projecta a la història de Mud un rerefons romàntic, que potser no correspon a la realitat.

El personatge de Mud l’interpreta Matthew McConaughey, un actor que no m’havia pres mai gaire seriosament; però que darrerament, tot conservant pectorals i natges d’impacte, està demostrant que aprèn ràpid, com ho demostra en aquest paper, segurament el millor de la seva carrera fins ara (veurem que fa al potencialment excessiu “Dallas Buyers Club”). Però la pel·lícula no li pertany, malgrat que s’apropii del títol, i el jove Tye Sheridan com a Ellis està superb. La seva és segurament la millor actuació, el que és una excel·lent notícia, ja que és el protagonista. Però la veritat és que ningú del repartiment desentona i la intervenció del carismàtic Sam Shepard com a pare simbòlic de Mud mereix menció d’honor.

Com és habitual, la meva satisfacció no ha sigut absoluta. En una primera lectura els personatges femenins m’han semblat negatius o simplement poc explicats, encara que es podria al·legar que tot el film està contemplat des del punt de vista immadur d’Ellis. Per això mateix m’han grinyolat els escassos moments en els quals “Mud” s’escapava d’aquest centre de gravetat, per mostrar allò que Ellis no podia saber (la reunió dels caçadors de recompenses al motel, la conversa entre Mud i el seu “pare”). Tampoc em sembla que aquesta petita i encantadora narració mereixi esmerçar-hi dues (excessives) hores i quart, però així funciona actualment el negoci del cinema que vol sentir-se important.

Ja sé que aquestes objeccions narratives em classifiquen com un insofrible perepunyetes, però, què hi voleu fer, si m’han dibuixat així? El que encara m’ha irritat més és la deriva final cap a un clímax de violència extrema que no m’ha semblat gens escaient, com si pertanyés a una altra pel·lícula. Pel meu gust tampoc hagués fet tan explícit el final “feliç”.

Dit això, “Mud” em sembla una pel·lícula molt recomanable, amb un digne pedigrí literari on s’hi barregen Mark Twain (Tom Sawyer i Huckleberry Finn) i Charles Dickens (els Pip i Magwitch de “Grans esperances”). El seu sentit del lloc i el moment, el ritme calmós de la seva primera hora, aquella serendípia de les vacances escolars, on tot és possible i per això mateix tot passa, no té preu. Bona.