Sé què heu fet aquest estiu

Sota el rotllo del paper de cuina no hi pot faltar el recipient per a l'aigua beneïda (línia blanca)

Tot i que “Paradís: amor” m’havia deixat l’ànim una mica revoltat, una barreja de curiositat i “morbo” em va empènyer a descobrir les altres dues peces del tríptic d’Ulrich Seidl. Un cop vistes cal constatar que, malgrat compartir criteris estètics i alguns personatges, no poden ser més diferents en el contingut de les històries que expliquen.

Si l’anterior film narrava les vacances de Teresa a una platja de Kenya, “Paradís: fe”  s’ocupa de les vacances urbanes de la seva germana Anna Maria (notable Maria Hofstätter), que es queda a casa per dedicar-se al proselitisme religiós. Armada amb una marededéu de mig metre, Anna Maria va per les cases (preferentment les ocupades per immigrants) per propagar la fe catòlica. El temps que li queda lliure l’omple mortificant-se la carn, cantant himnes i reunint-se amb una colla de catòlics tan sonats com ella. Aquesta pietosa rutina es veurà capgirada per l’aparició del seu marit, un musulmà paraplègic.

Mentre que “Paradís: amor” es podia prendre com una descarnada mostra d’antropologia cultural, aquí entrem de ple en el grotesc (diuen que el cineasta John Waters n’és un gran fan). I no és que no puguin existir personatges com el d’Anna Maria, però només els podríem considerar com a anomalies patològiques, dignes de pietat o d’escarni segons la paciència que l’espectador senti envers la religió. Clarament Seidl el director no mostra gran simpatia per la protagonista a qui sotmet a un seguit d’humiliacions, que semblen una versió “light” del Llibre de Job.

“Paradís: esperança” tracta de l’estiu d’Alex (Melanie Lenz), filla de Teresa i neboda d’Anna Maria, una adolescent de tretze anys inscrita a un campament destinat als joves obesos. Allí s’enamorarà amb histèries de primer amor del seu metge, un home quaranta anys més gran que ella. Aquesta última part del tríptic és la que menys sobta, potser perquè gairebé no succeeix res d’extraordinari o xocant: les rutines del campament són versemblants i no particularment agressives. En quant a les escenes potencialment desagradables (com la de l’intent de violació a la disco) s’avorten d’immediat, enlloc de prolongar-les sense fi fins a posar a prova la resistència de l’espectador, com es feia a “Amor” i “Fe”. Només l’abast de la relació entre Alex i el doctor, puntejada per exasperants el·lipsis, deixa una ambigua porta oberta a la transgressió.

Les tres parts de “Paradís” comparteixen doncs unitat temporal i familiar, maneres de “cinema-verité”, propensió a la simetria frontal i la repetició d’accions ritualitzades, tendència a l’explotació dels conflictes fins a la seva extenuació (o la de qui els contempla) i un punt de vista distant que propicia un cert humor cruel. Però allà on “Amor” fereix per la seva intimitat, “Fe” només provoca curiositat, mentre que “Esperança” resulta insípida en comparació (és gairebé tendra, si no fos perquè de Seidl no pots creure cap tendresa). Em pregunto si una inversió de l’ordre de la trilogia no li seria beneficiosa. Massa tard per verificar-ho.