Ingràvids

Per una vegada, les superlatives crítiques que precedien el film d’Alfonso Cuarón no han acabat suposant la més mínima decepció: “Gravity” funciona a la perfecció en allò que es proposa i ho fa amb consumats recursos tècnics. La història que explica és senzilla i crec que coneguda. El comandant Matt Kowalsky (George Clooney) lidera una missió per reparar el telescopi espacial Hubble, on també hi participa l’enginyera bio-mèdica Ryan Stone (Sandra Bullock). El fet que aquesta sigui la darrera expedició del veterà militar i que per a la doctora sigui el seu baptisme fora de l’atmosfera terrestre ja ens hauria d’alertar que les coses no poden anar bé. I efectivament, aviat (en el transcurs d’un passeig espacial) la ferralla originada per les restes d’un satèl·lit rus impactaran amb el transbordador espacial del que se’n resultarà que només Clooney i Bullock sobreviuran a la col·lisió. Perduda la connexió amb Huston (veu d’Ed Harris, una picada d’ull a “Apollo 13”), amb la nau inutilitzada i amb les provisions d’oxigen severament limitades, com s’ho faran per tornar a la Terra?

La resposta a aquesta pregunta completa la resta de 91 minuts molt ben aprofitats (i què bé que una pel·lícula mostri grandesa sense que la contagii al seu minutatge). L’odissea d’aquests dos astronautes és un exercici de tensió molt ben administrada, un veritable “thriller espacial” amb molta més ciència que ficció i, pel que sembla, amb una visió molt acurada de les lleis de la física ingràvida. Com ja passava a “Lo imposible”, aquí l’espectador experimentarà molt físicament la dolorosa col·lisió amb tota mena d’objectes i, donat que les nostres vides són les que són, difícilment viurà de forma més immersiva el que significa posar-se en la pell d’un astronauta.

En contra de la meva opinió habitual, aquí la versió 3D és l’aconsellada, per molt que encara m’engavanyi. Els moments de calma (entre amenaçadors ensurts) són d’una espectacular bellesa, on Emmanuel Lubezki, el director de fotografia —còmplice de Cuarón des dels inicis i un dels grans de la cinematografia mundial—, supera anteriors treballs encara que quedi pel debat què hi ha d’imatge real i què ha sigut generat per ordinador. El disseny de so també és magistral, sobretot quan juga amb el silenci i les seves variacions, i la banda sonora de Steven Price m’agrada més quan no molesta que quan vol subratllar un moment edificant.

Sí, malauradament, “Gravity” també pretén incloure un toc d’interès humà que fa una mica de pudor a clixé. Sandra Bullock, una actriu que no em fa ni fred ni calor, se’n surt prou bé (informo als fans de George Clooney que aquesta no és la seva pel·lícula, i els acompanyo en el sentiment); però la història de la seva filleta difunta put a estratagema del guió. No ens calia cap implicació emocional per desitjar que se salvés: de fet, la seva completa ignorància en qüestions estratosfèriques podia ser el més gran motiu per a la nostra empatia.

Sobre el treball de Cuarón darrera de la càmera no vull estalviar-li cap elogi, perquè aconsegueix fer fluïdes complicadíssimes maniobres que sovint li passen desapercebudes a l’espectador. Només cal veure l’inicial pla-seqüència de disset minuts amb una càmera en continu moviment entorn de diversos objectes a l’espai, o bé aquestes translacions que ens fan passar d’una visió exterior fins a una visió subjectiva des de l’interior de l'escafandre sense talls aparents.

Un cop escrit tot el que antecedeix, em pregunto quina falta em feia passar hora i mitja d’excel·lència tècnica i de patiment extrem. He sortit del cinema ben baldat, com si acabés de pujar al Dragon Khan. Em consolaré pensant que al final hi ha un involuntari homenatge al Capità Haddock i els seus darrers mots a “Hem caminat damunt la Lluna”.