Si no fos per la tèbia recomanació de la Gemma Sara, mai de la vida se m’hagués acudit anar a veure “Barcelona, nit d’estiu” de Dani de la Orden a una sala de cinema. No asseguraria que es pugui qualificar com un èxit de taquilla, però el dimecres passat, al cinema Alexandra, hi havia prou grupets d’amigues (de la tercera i de la primeríssima edat) com per no considerar la projecció com totalment perduda.
La pel·lícula aquesta participa de l’actual tendència a prescindir de les infraestructures estàndard de distribució cultural i busca els buits legals on poden proliferar aquesta mena d’iniciatives. Així, pel que he anat deduint, el director s’ha passat l’estiu fent “bolos” per províncies, ha explotat fins al darrer límit el seu bloc, i continua buscant cinemes amics on mostrar la seva obra. Que ho hagi arribat a fer a places tan hostils com València i Madrid, ja em sembla digne de menció. Es dóna a més l’extraordinària circumstància que, quan el film figura encara a la cartellera de Barcelona (a tres sales), ja es pot adquirir a la FNAC o bé com a suplement d’El Periódico de Catalunya.
El projecte “Barcelona, nit d’estiu”, si te l’expliquen en fred, no il·lusiona gaire. Sis històries amoroses que s’entrecreuen una nit d’estiu, la mateixa nit que un cometa anomenat Rose (queco!) creua el cel de la ciutat. Sis històries que abasten experiències diverses, que van des del primer amor fins a la consideració seriosa de l’adulteri (no hi ha, ai las!, cap exemple d’amor més enllà de la cinquantena). Com sol passar amb les pel·lícules corals, hi ha trames que interessen més que d’altres. Aquí no n’hi ha cap de genial, però tampoc cap de directament ofensiva. Algunes, però, són més fàcils d’empassar.
A més, el molt nodrit repartiment, està en general en el seu punt just, difícil mèrit que cal atribuir a les bones arts del director. Pel que tinc entès la majoria d’ells pertanyen al submón de les sèries televisives, però aquí superen àmpliament el fenomen fan. Santi Ricart o Mingo Ràfols poden aportar el coixí de la seva professionalitat de llarga durada, Francesc Colomer o Jan Cornet, la seva celebritat “goyesca” i l’Àlex Monner (en un arriscat paper gai) posa a prova la seva condició de “sex symbol” pels espectadors de “Polseres Vermelles”. Prefereixo quedar-me, per menys obvi, amb el treball tan sexy de Luis Fernández (com a Marc), amb el pare indecís i enamorat de Miki Esparbé i la madrilenya (enamorada de Catalunya) de Bárbara Santa-Cruz.
Els acabats són molt professionals i dissimulen força bé les escassetats del pressupost, encara que tiren cap a l’espot publicitari (es nota massa que Estrella Damm és un dels patrocinadors). La música de Joan Dausà (que es pot considerar llavor germinal del film) és agradable i funciona molt bé en el context. També em sembla adequat que no totes les històries tinguin un final feliç, no fos cas que el conjunt acabés sepultat per la sacarina.
L’únic que m’ha grinyolat de “Barcelona nit d’estiu” és l’ús que es fa de la llengua, sovint allunyat de la realitat sociològica. Perquè, si bé en un món ideal, un personatge madrileny podria parlar en castellà i ser respost en català sense que es produís un daltabaix diplomàtic, aquestes coses (vistes en una pantalla) resulten d’allò més postisses. Però aquest és un retret menor per una pel·lícula comercial que mereix arribar a una àmplia gamma d’espectadors. Havia dit que “Barcelona nit d’estiu” té un pròleg en dibuix animat la mar de divertit? Doncs això també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada