Secessió

El que a casa nostra anomenem “modernisme” i a França “art nouveau”, du a Viena el més rupturista nom de “Secession”. Confesso que en vaig veure poques mostres, potser perquè no vaig saber mirar als barris adequats; i cap de tan significativa com el manifest arquitectònic que és l’Edifici de la Secessió, construït el 1897 per Joseph Maria Olbrich i costejat per Karl Wittgenstein, pare del filòsof Ludwig. Del seu exterior, no gaire més gran que una capsa de sabates, destaca la seva cúpula feta de fulles daurades. Entre els detalls discretament decoratius són especialment simpàtics els tres mussols atribuïts a Koloman Moser. Sobre la porta es pot llegir el lema del moviment secessionista: “A cada temps el seu art, a cada art la seva llibertat”.

L’edifici fou bastit amb la intenció de convertir-lo en sala d’exposicions que servís de caixa de ressonància dels artistes secessionistes, entre els quals, apart dels mencionats Moser i Olbrich, s’hi comptaven també Gustav Klimt, Jože Plečnik, Egon Schiele, Oskar Kokoschka o Carl Moll. Actualment, enlloc d’exposar obres del període, la instal·lació actua com a sala multiespai on s’exhibeixen artistes contemporanis d’avantguarda. Els que exposaven durant la meva visita no em deixaren cap impressió durable, fet bastant corrent en les meves experiències amb l’art conceptual.

Només al soterrani s’exhibeix una peça autènticament secessionista, el famós fris de Beethoven que Gustav Klimt pintà l’any 1902 per la catorzena exposició del moviment. Pensada inicialment com una mostra d’art efímer, l’original es conservà en un magatzem i no tornà a ser exhibit fins l’any 1986. La sala on es pot contemplar aquesta peça reprodueix les condicions en les quals va ser presentada en societat i, amb franquesa, afavoreix més la torticolis que la justa apreciació de la pintura de Klimt. Aquesta, és per altra banda, una mena d’auca simbòlica que pretén reproduir visualment la música de Beethoven. Atès que tinc una paciència molt limitada per les al·legories i que les condicions de visualització no són òptimes, el fris em deixa més fred que no pas entusiasta. Només a casa, contemplant tranquil·lament les reproduccions que es troben a la xarxa, me n’adono que no estava tan malament (encara que el King-Kong continua sent difícil d’empassar).