Pàgines

dimarts, 26 de novembre del 2013

L’alienació són els altres

De la figura tràgica de Camille Claudel en vam començar a saber per una pel·lícula de 1988 amb una Isabelle Adjani en la plenitud de la seva bellesa i un Gérard Depardieu (com Auguste Rodin) que encara podia fer papers que no impliquessin carregar menhirs, tot i que ja eren premonitoris (pel costat de l’escultura). Confesso que no l’he vista, però la sospito.

Amb moltes menys tones de glamur arriba ara “Camille Claudel, 1915” de Bruno Dumont, un director totalment desconegut per a mi, encara que amb indubtable personalitat (si no, una actriu amb tant de criteri com Juliette Binoche no l’hagués perseguit fins aconseguir el paper protagonista). Llegeixo que el tal Dumont no sol treballar amb actors professionals i, si necessita un pagès, contracta un pagès per la seva pel·lícula. Justifica la presència de Binoche, perquè el paper de Camille Claudel requeria una artista, cosa que la Binoche és sense discussió.

Deixant de banda aquestes precisions bizantines (i mentre tinc al cap una altra gran interpretació femenina recent, de signe totalment oposat), Juliette Binoche es submergeix amb la cara nua, sense maquillatge, en el drama de l’artista considerada boja pel seu entorn, fins i tot familiar. L’acompanyen algunes persones (no diré actrius) amb seriosos problemes mentals. L’espectacle és dolorós, tant quan contemplem la pura follia, com quan contemplem la desesperació de qui encara no ho és.

El manicomi original de Montdevergues és aquí el monestir de Saint-Paul-de-Mausole, també a la Provença, un escenari privilegiat fins i tot bonic, però on el mestral (igual com fa la tramuntana) actua com element desestabilitzador. La pel·lícula narra a penes tres dies del calvari de l’escultora, mentre espera amb ànsia la visita del seu germà, el cèlebre poeta Paul Claudel, que el guió presenta com un hipòcrita repulsiu i sense ànima. Potser és un retrat injust, però el cert és que Camille va passar els trenta darrers anys de la seva vida internada, sembla que sense que hi haguessin causes objectives que ho justifiquessin.

“Camille Claudel, 1915” és un film auster i dur, no apte per a qui busqui una romantització del personatge o algun mínim signe d’esperança. Juliette Binoche demostra una vegada més la seva gran categoria: està immensa.

2 comentaris:

  1. No sóc gens binochiana. Tal i com diu Depardieu em pregunto què li han vist a aquesta xicota però alguna cosa serà quan entusiasma tant i jo et respecto els gustos, Allau. Jo vaig llegir fa forces anys la biografia i, efectivament, Paul Claudel, rata de sagristia, la va tancar al manicomi per sempre més. Una tragèdia, noi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que no ets l'única, però els gustos d'en Depardieu tampoc són un referent a casa meva. El que queda clar és que millor que no t'acostis a aquesta pel·lícula.

      Elimina