L’artista contra el món

Ran del meu escrit sobre la present exposició de Pissarro al Caixafòrum, una amiga em recomanà “El fracassat” (Proa, 2013), una novel·la de Martí Domínguez que li havia agradat i que tenia una forta relació amb aquest pintor i amb la seva amistat amb Paul Cézanne. Confesso que no en sabia res ni del llibre ni de l’autor, però per això estan les viquipèdies, així que ara ja sé que en Domínguez és un autor valencià, nascut a Madrid l’any 1966, criat a València (però la seva parla és la d’Algemesí) i que ha guanyat tots els premis haguts i per haver (Andròmina, Crexells, Bertrana, Josep Pla). Pels títols dels seus llibres —”Les confessions del comte de Buffon”, “El secret de Goethe”, “El retorn de Voltaire”— dedueixo que li agrada novel·lar a partir de personatges històrics, cosa que aquest “El fracassat” em confirma.

Perquè el personatge fracassat que s’anuncia a la coberta té les faccions del pintor provençal Paul Cézanne, el més incomprès dels incompresos en una època particularment rica en repudis artístics que esdevindrien vergonyosos per a la posteritat. Paul és fill d’un banquer d’Ais (Aix-en-Provence pels profans) i rep una minsa pensió paterna, clarament insuficient per sustentar la seva amistançada Hortense i el seu fill comú, tots dos mantinguts en secret. Per orgull (però també per un profund coneixement del caràcter del pare), Cézanne es resisteix a revelar les novetats de la seva situació familiar.

Apart d’això, també hi ha a la trama del llibre la lluita d’aquella colla de pintors —anomenats impressionistes— per fer-se un lloc al món, amb una empenta mig revolucionària, mig romàntica que avui dia sembla definitivament perduda en els seus homòlegs del present. Hi figuren des de la presència gairebé paterna de Camille Pissarro, fins la presència gairebé filial de Paul Gauguin. Entremig trobareu actors famosos com Edgar Degas, Claude Monet o Pierre-Auguste Renoir, secundaris amb frase com el doctor Gachet (immortalitzat per Van Gogh) i noms gairebé oblidats per la història com el del malgirbat Achille Emperaire o el d’Armand Guillaumin, digne impressionista de segona.

Tot plegat no dóna per a gaire matèria dramàtica, encara que sí que ofereix dos motius de reflexió. El primer es refereix a la poca importància que la integritat artística té en el nostre present, on el cinisme i el negoci s’ha cruspit quasi qualsevol capacitat de redempció. El segon hauria de mencionar com d’avançat fou Cézanne en relació al seu temps. No és d’estranyar que no l’entenguessin o directament l’odiessin els de la plana major dels impressionistes. És per això que se l’anomena post-impressionista.

L’estil de Domínguez m’ha causat molt bona impressió: es elegant, clar i fa de molt bon llegir:

Mentre Paul caminava per aquell camí que conduïa a la casa pairal, va pensar que son pare mai no havia desaprofitat cap negoci, i que durant un temps va llogar la planta baixa a un comerciant de verdures, un majorista que la va emprar com a magatzem. Aquella planta baixa havia estat decorada per Paul, en un dels seus primers treballs: uns frescs sobre les quatre estacions, seguint els passos de Poussin, un tempteig pictòric, amb unes dones de positures amanerades, d’un manierisme pur i feliç. Durant un temps varen conviure aquelles obres amb tots aquells traginers que duien enciams, cols, bledes i tomaques, alls porros, patates, cebes i tota mena de fruita. Paul va respirar amb gust la flaire de terra banyada, resultat d’un xàfec primaveral, i aquella olor li va dur un nou reguitzell de records: les seues passejades pels voltants, les seues esperances com a pintor. Al Jas de Bouffan hi havia el bressol del seu art, allí s’iniciava tot. Feia quasi tres anys que no tornava als seus orígens, i ara, ja en aquella recta final, en aquell camí de terra blanquinosa que conduïa a sa casa, a la casa del pare, sentia una mescla d’inquietud i emoció. Els castanyers havien tret les seues fulles tendres i eren florits, les mallerengues refilaven, i fins i tot una cigala iniciava el seu cant, després d’aquell xàfec de final de maig, un cant frenètic i sincopat. Eren a les portes de l’estiu, en uns pocs dies la calor seria intensa i el cant de les cigales ho encobeiria tot. La vida renaixia i la Provença aquells dies presentava la seua millor cara: al fons del paisatge, la muntanya de Santa Victòria tancant la panoràmica, com una massa violàcia, pur magma geològic, dors de la balena solcant la mar de ceps, blaus de sofre.

En canvi em convenç molt menys la seva traça narrativa i és que em fa molta mania aquests diàlegs on els interlocutors es diuen coses que ja coneixen amb l’únic objecte d’informar el lector. Però el pitjor que puc dir d’”El fracassat” és que, més que una novel·la, m’ha semblat un seguit d’estampes de la vida bohèmia i com a tals m’han suscitat un interès molt limitat. Que m’he avorrit força, vaja.