Amor i pedagogia

Continuo amb els meus làbils jorns japonesos, com si es tractés d’una vulgar campanya de setmanes de quinze dies (o de duros a quatre pessetes) als grans magatzems de la plaça de Catalunya; però de vegades la realitat es confabula per esdevenir monotemàtica, o com a mínim d’escenari únic, i després d’un llibre i una pel·lícula torno al Japó amb un segon film, que també gira sobre l’inexhaurible món de la família i les relacions humanes. El firma Hirokazu Koreeda (els meus espies afirmen que anteriorment ha dirigit obres bastant més interessants) i es titula “De tal pare tal fill”. Aquesta pel·lícula va guanyar a Cannes el premi especial del jurat i a Donosti el del públic; Dreamworks n’ha adquirit els drets ran de l’encaterinament bavós de l’Spielberg. Dit això, deduireu (amb tota la raó) que és una pel·lícula que entreté, que enganxa i que agrada a tota mena de públics.

I és cert; però no per això em sembla una bona pel·lícula, ni la mena de pel·lícula llagotera amb el seu públic que podria recomanar als amics amb posat condescendent. Però, si vull tirar endavant, hauré de revelar/rebentar la història de “De tal pare tal fill”. O sigui que, els que la vulgueu anar a veure (i, per a ser sincer, és una experiència ben gratificant, encara que d’exasperant lentitud (i d’exasperant tortura moral)), millor que ho deixeu aquí, abans dels temibles “spoilers”. No patiu, mentre no escrigui la paraula en majúscula, trepitgeu territori segur. O sigui que encara diré, abans que els nostres camins divergeixin, que Hirokazu Koreeda ha dirigit el film amb reposada i elegant intel·ligència. Que tots els actors i actrius (fins i tot els menors d’edat) estan molt bé. I que Masaharu Fukuyama, en un paper antipatiquíssim queda insuperable a la seva gran escena de trencadissa emocional. Fins i tot, que hi apareix l’ària de les Variacions Goldberg, recurs musical d’escassa originalitat, però d’eficàcia provada. I a continuació els meus retrets amb SPOILERS inclosos.

Bé, qui hagi vist el tràiler ja ho sabrà, però “De tal pare tal fill” va d’un cas de nadons intercanviats a la maternitat i només descobert sis anys més tard. Segur que aquestes coses passen i, en comptades ocasions, fins i tot es detecten; el que no tinc gens clar és que el protocol més habitual per resoldre l’embolic sigui el de restituir cada infant a la seva família biològica (i que no se’n parli més). No tinc cap experiència en la paternitat, però em costa molt de creure que, després de conviure amb un nen durant sis anys t’en puguis desprendre d’ell sense remordiments. Els amants de contextualitzar i recolzar-se en el relativisme cultural al·legareu que això passa al Japó i que potser allà la força de la sang té un poder superior a la de casa nostra. No sé, diria que alguns sentiments humans superen qualsevol barrera cultural, fins i tot la fèrria muralla nipona. Des del primer moment, desfer l’error sense més sembla la pitjor de les idees, però ningú no sembla oposar-se obertament.

D’acord, el més fervent partidari del bescanvi reparador és el “mal” pare, exemple per altra banda del japonès de manual (eficaç, perfeccionista, triomfador i destinatari de la redempció final). Però i tota la resta de gent implicada? La seva esposa, dona submisa, potser ho acceptarà si us plau per força. Però, què passa amb la parella antagonista, presentada com el súmmum del bon rotllo familiar? I els germans d’un dels implicats? I els avis?

El conflicte únic és aquest durant dues hores. Com que “De tal pare tal fill” és una pel·lícula de vocació humanista i no una tragèdia, ja se sap que cap dels dos nens acabarà saltant d’un balcó i que s’arribarà a alguna mena de compromís on els vincles de sang sigui el que menys importi. Des del minut vint l’espectador informat mira de tant en tant el seu rellotge: mai no li ha costat tant arribar a un final previsible.