Buffet lliure

La modernitat encimbellada de Salzburg.

A casa m’han esbroncat una mica per presentar una imatge tan negativa de Salzburg, però la veritat és que l’altre dia parlava només de primeres impressions, perquè amb una mica de paciència hom acaba acostumant-se i fins i tot gaudint d’allò que val la pena. I és que la ciutat està situada en un entorn incomparable, envoltada d’estratègics rocs on vigilen castells, monestirs i torres de l’aigua; plena de carrers pintorescos, d’esglésies barroques i de museus d’interès variable. Fins i tot vam trobar un restaurant que ens va convèncer (i mira que la gastronomia austríaca ens havia arribat a avorrir) davant del cementiri de Sant Sebastià, on estan enterrats els pares i la dona de Mozart.

A Viena vam comprar una targeta que t’oferia descomptes en moltes de les atraccions de la ciutat: perquè et sortís a compte calia fer les visites que corresponguessin al major descompte. A Salzburg la cosa funciona una mica diferent: per una quantitat fixa pots visitar tot els punts d’interès turístic que vulguis durant un període limitat de temps.  Igual que passa amb els buffets lliures, aquesta modalitat de consum pot induir a l’ansietat compulsiva i a l’empatx (en aquest cas, cultural). Per bé i per mal vam acabar visitant indrets que, si no haguéssim disposat de la targeta, no ens hauríem molestat a trepitjar (que seria el cas de la casa on va néixer Mozart, per molt que adori la seva música).

Tampoc hagués visitat el museu de la joguina, un lloc on l’exposició es barreja amb la praxis i per tant és més adequat per a un públic d’un dígit d’edat. I m’hagués sabut molt de greu pagar l’entrada de la pinacoteca que hi ha a la Residenz, on intenten mitigar la mediocritat de la col·lecció amb la introducció d’algun quadre modern a fi i efecte que “dialoguin” entre ells (el que jo en dic morro). En canvi em va saber greu no poder fer un volt en vaixell-mosca pel riu Salzach, i tot per culpa del nivell de l’aigua que no permetia la navegabilitat.

Per tant, de totes les activitats realitzades dins de l’entorn urbà, la més satisfactòria (per sorprenent) va ser la visita al Museum der Moderne, una construcció de capses de sabata situada al capdamunt d’un penya-segat que, com el seu nom no pot ocultar, es dedica a exposar obres rabiosament contemporànies. El seu accés, mitjançant un ascensor excavat a la roca, ja té molta gràcia sense necessitat de més additius, i des d’allí dalt es contemplen bones vistes i queda a mà un restaurant que està entre el millor de la ciutat. 

En aquell moment d’agost l’exposició temporal en curs es titulava “Flors i bolets” i va resultar encara més sensual i obscena del que el nom de Robert Mapplethorpe (també present) permetria suposar.