Dilluns, xampany i dol

Si el dia és dilluns, no em trobareu a casa, que amb tota seguretat hauré anat a la meva biblioteca Agustí Centelles del carrer Urgell a passar el matí, mentre la dona de fer feines endreça les minúcies que hem desendreçat durant la setmana. De moment, ni un sol dilluns ha estat mancat de lectures i d’entreteniments addicionals (gentilesa d’usuaris sovint senils). Aquest recent dilluns la meva mirada ha estat atreta per un taulell de novetats en llengua estrangera (francès, anglès, alemany). En dues hores he despatxat la penúltima novel·la de la Nothomb que Anagrama acaba de publicar, traduïda com “Barbazul”. No m’ha semblat que aquesta variació sobre el conte de Perrault es pugui comptar entre el més distingit de l’autora, encara que la seva paleta espectral i la seva sacralització de l’or i el xampany ofereixen prou motiu per la suggestió.

Més intrigant ha estat el recent Julian Barnes de “Levels of Life” (“Nivells de vida”) del que no sabia res i m’he hagut d’endur a casa a mitja lectura. El llibret supera amb prou feines les cent pàgines i constitueix un petit regal força inesperat.

Ajuntes dues coses que no s’havien ajuntat mai abans. I el món canvia. Pot ser que la gent no se n’adoni en el moment, però això no importa. El món ha canviat de totes les maneres.

Així comença la primera part que passa a relatar a continuació tres vols en globus aerostàtic succeïts a la segona meitat del segle XIX entre França i Anglaterra. Barnes fa jocs malabars amb les dades històriques, introdueix un punt de misteri enmig de la seva amable erudició i acaba revelant que Félix Tournachon, un d’aquests aficionats al vol lliure i més conegut de cara a la posteritat com a Nadar, fou l’inventor de la fotografia aèria. S’entén que les dues coses mencionades al principi i que no s’havien ajuntat mai abans són la fotografia i el vol en globus.

A la segona part dos altres aeronautes aficionats, el coronel Fred Burnaby i la famosíssima actriu Sarah Bernhardt mantenen una breu relació que difícilment es podria anomenar idil·li i que la llibèrrima comedianta interromp quan el militar comença a fer-se il·lusions. Ignoro fins a quin punt tot el que es narra respon a sòlids fets històrics o són meres especulacions, però fins aquí “Levels of Life” es segueix amb lleu interès i escassa sorpresa: una mostra de la prosa polida i civilitzada que caracteritza l’autor. És però a la tercera part —”The Loss of Depth” (La pèrdua de la profunditat)— quan el llibre modifica el seu registre i revela les seves veritables intencions:

Ajuntes dues persones que no s’havien ajuntat mai abans. De vegades és com aquell primer intent de lligar un globus d’hidrogen a un globus de foc: prefereixes explotar i cremar o cremar i explotar? Però de vegades funciona, i es crea alguna cosa nova, i el món canvia. Llavors, en algun moment, més aviat o més tard, per una o altra raó, un dels dos és eliminat. I el que s’elimina és més gran que la suma del que hi havia. Això no pot ser matemàticament possible; però és emocionalment possible.

Sí, reconec que sona més aviat críptic, però el que enceta aquesta introducció és una reflexió sobre el procés de dol de Barnes ran de la mort de la seva muller Pat Kavanaugh amb la que havia estat casat gairebé trenta anys. Des de la seva desaparició l’any 2008, l’autor ha continuat dedicant els seus llibres “To Pat”, com havia fet sempre, però fins l’any passat no va decidir-se a publicar aquesta crònica amarada de dolor. La pèrdua d’un ésser estimat és una experiència massa comuna que cadascú viu de forma diferent i a hores d’ara resulta difícil escriure’n res de nou; tanmateix és un tipus de relat al que m’hi veig atret una vegada i una altra. Barnes és un autor massa competent com perquè no es puguin extreure alguns moments perspicaços o punyents de la seva narració, tot i que de vegades pot pecar de manca d’empatia en impacientar-se amb persones que actuen de bona voluntat.

El que resulta més estrany és la forma tan envitricollada com l’escriptor introdueix el tema. Globus aerostàtics? Sarah Bernhardt? Gairebé costa prendre-s’ho seriosament i l’única excusa que es pot adduir és l’idiosincràtic pudor britànic tan poc amic de mostrar els sentiments propis. Però conec bastant bé com funcionen aquests anglesos i em declaro perfectament satisfet per la barreja d’observacions pragmàtiques i anècdotes sobre el dol que ens regala Barnes. Recomanat (la traducció deu estar al caure).