El sarcòfag

Com una mena d’acte de cloenda de l’any Espriu, el passat dilluns es va inaugurar a un indret tan lligat al poeta com són els Jardinets de Gràcia un monument dedicat a la seva memòria. L’escultura, titulada “Solc”, és obra de l’artista Frederic Amat i representa la hipotètica petjada que faria l’obelisc veí (el llapis) si caigués sobre el parterre. No és que jo anés al sarau inaugural, però pel que he llegit a la premsa va aplegar el milloret de cada casa i es digueren les bajanades habituals en aquests casos. Amat, que d’alguna manera ha de justificar els 175.000 euros cobrats, afirma arbitràriament que l’obelisc erigit l’any 1936 a la memòria de Francesc Pi i Margall “és una construcció que té molt a veure amb ell [amb Espriu] i amb la seva trajectòria, el representa i li és contemporani” i que l’escultura s’enfonsa en el terra com “ho fa l’obra d’Espriu a la història i la cultura catalanes”. La típica xerrameca d’artista, vaja.

El Conseller de Cultura Ferran Mascarell va dir tot cofoi que no hi havia millor manera d’acabar l’Any Espriu, mentre que el nostre alcalde Xavier Trias va acudir a allò tan masegat sobre l’obra que dialoga amb el seu entorn. Sebastià Bonet, nebot del poeta, va recordar que el seu oncle tenia gran afició per l’egiptologia i que si no s’hagués vist obligat a treballar a la notaria potser hauria arribat a ser un èmul d’Indiana Jones (bé, això ho dic jo).

Com que la cosa aquesta em queda al costat de casa, m’hi he apropat aquest dimarts per verificar de quina forma tan creativa es gasta els nostres impostos l’ajuntament. Com no podia ser d’una altra manera, el monument o com li vulgueu dir és un nyap que a més resulta virtualment invisible com es pot comprovar a la foto de dalt. D’acord que no sóc un professional de la fotografia, però he ofert el millor que he pogut la visió que té un vianant. Per descomptat, quan s’incrusta un relleu en negatiu en un talús elevat i se l’envolta d’una gran extensió de gespa resulta impossible d’apreciar. L’única manera de poder contemplar la forma de l’obelisc és apropar-s’hi tot trepitjant l’herba: tres espectadors ho han fet davant meu abans que em decidís a imitar-los. Vista de prop la rasa recorda alternativament un estoig per a mòmies o un motlle de plum-cake i el més probable és que acabi sent un cau de brutícia i de merdes de gos. No sé si a Espriu, que em diuen que no era gaire amic d’honors pòstums, li agradaria aquest homenatge tan discutible. Abans que no comenci a regirar-se dins de la tomba, podríem jugar amb la perspectiva correcta i assimilar aquest “solc” a l’homenatge a Pompeu Fabra que li fa de veí de dalt.