Llop amb pell de llop

“El llop de Wall Street” (Martin Scorsese, 2013) no sembla d’entrada una proposta cinematogràfica gaire original i es diria que l’hem estat veient any sí any també d’una forma o altra des de la dècada “yuppy” dels 80 (amb repunt significatiu a partir del 2008). Basada en les memòries d’un tal Jordan Belfort, corredor de borsa a l’efervescent i qüestionable Wall Street de finals dels 80 i principis del 90, narra la seva ascendència i posterior caiguda; sortosament més amb enjogassada perplexitat que amb intencions moralitzants. I ja us ho avanço, deixant de banda l’originalitat del material de base, el resultat és entretingudíssim i absolutament recomanable.

Abans de continuar, despatxaré primer les males notícies: no, “El llop de Wall Street” no és cap obra mestra i, pels estàndards que cal exigir a Scorsese, sembla una pel·lícula particularment descurada, confusa i amb un ús deficient de les cançons a la banda sonora (un pecat, tractant-se de qui es tracta); com si tot el projecte s’hagués deixat impregnar per la saturació d’estupefaents del seu protagonista. Tampoc existeix cap excusa raonable per justificar que aquest conte simple sobre un personatge sense gruix duri tres hores de rellotge. En tot cas, i aquí començo a cantar les virtuts del film, rara vegada m’han passat tres hores tan ràpid en una sala fosca.

El guió de Terence Winter (bregat a “The Sopranos” i “Boardwalk Empire”) és una meravella de canvis de registre i de ritme, tot alternant els muntatges sincopats amb les escenes que podrien convertir-se en un curtmetratge autònom (aquí he recordat els modèlics guions de Tarantino). El punt de vista tampoc s’està quiet i saltem sense treva de l’espot televisiu a l’assalt a la quarta paret. És molt d’agrair que el guionista Winter, amb una franquesa que l’honora, ens estalvii els detalls sobre les trampes especulatives del protagonista. Diu que no les entendríem, i té tota la raó.

A hores d’ara tothom ja sap que el paper del “llop” Jordan Belfort l’assumeix Leonardo DiCaprio, un actor que no sempre em convenç, però que aquí fa la seva millor interpretació (de les que li conec) de tot el seu segle XXI. DiCaprio carrega sobre les seves espatlles el pes del film i l’eleva amb una alegria, una autoritat i una energia que es dirien inspirades per les drogues que ingereix per les vies més diverses. El paio està de debò perfecte; però és que tot el “casting” és poc menys que plusquamperfet. Jonah Hill, el segon actor en extensió de diàleg en un repartiment més que multitudinari, mereix també una sonora ovació. Afegiré només, per qüestions de fetitxisme la tieta Emma de Joanna Lumley, el director Spike Jonze com a competent emblema d’inversors menors i una breu però espaterrant escena de Matthew McConaughey amb la que culmina el seu “annus mirabilis”.

La pel·lícula és una farsa cridanera, plena de vulgaritat i mal gust (encapçala el rànquing de les cintes de ficció que més utilitzen la paraula “fuck” (569 vegades)); en cap moment sembla condemnar els seus eixelebrats antiherois: més aviat els contempla amb atònita admiració davant de la seva inacabable barra. No és per tant un espectacle ni profund ni alliçonador, encara que radiografii força bé una tendència encara del tot vigent, on l’acumulació obscena de bens materials és l’únic que dóna sentit a una vida.

En uns moments històrics en els quals comencem a cartografiar amb un cert coneixement d’escala el nivell de corrupció peninsular (Principat inclòs), bo és seguir una cura d’humilitat i reconèixer que els americans ho fan tot més gran i més bèstia. Què són unes sonses prevaricacions i la despesa d’uns pallassos de festa infantil? Fins que el nostre president no faci servir helicòpters d’usar i llençar, com fa en Di Caprio (o el seu personatge), no podrem participar al concurs mundial del país més putrefacte del món. D’això va “El llop de Wall Street” i repeteixo que és un espectacle d’immoralitat i diversió superlatives. No digueu a ningú que us l’he recomanat.

Dos dels millors actors de la seva generació (sí o sí, que dèiem abans).