Lego, o el món com a voluntat i representació

"No sóc creatiu", confessió trobada al cor de Londres.

Tot just acusava ahir la casa Lego de no predicar amb l’exemple i avui me n’hauré de desdir una mica; perquè si bé és cert que la majoria dels seus productes comercials són molt més dirigistes del que el missatge d’apologia a la inventiva que destil·la la seva pel·lícula deixa suposar, han tingut altres gestos, no per contradictoris menys valuosos. Em refereixo sobretot a l’aplicació de construcció virtual “buildwithchrome”, creada per promocionar el seu film i que, com el seu nom indica, funciona sobretot en el navegador Chrome.

Tant el catàleg de peces que té disponibles com la seva gamma cromàtica és limitada, però el seu funcionament és prou senzill, suficient per (si vingués al cas) desplegar una exacerbada creativitat. Pels més obtusos existeix un tutorial molt relaxat que també fa de passada propaganda subliminar de la pel·lícula. Potser perquè em vaig criar en un món bàsicament analògic, no m’acaba de convèncer aquest sistema de construcció en el qual no pots sentir el tacte de les peces entre els dits: els resultats, per molt espectaculars que siguin, acaben presentant un vessant molt decebedor.

Com és de rigor a qualsevol producte dissenyat per a la xarxa, les creacions individuals es poden fer públiques i emplaçar-les en alguna de les parcel·les d’un mapamundi que Google Maps ha reservat per l’ocasió. Com és de rigor també, quan es tracta de posar a prova la creativitat a la xarxa, de seguida hi és present un component primari barreja de narcisisme, nacionalisme de poca volada, estirabot i depauperació arquitectònica: ben poc digne de dedicar-hi una segona ullada. És trist reconèixer-ho, però el que predomina és la pixarada territorial que esborra fronteres: o si no, qui és el maco capaç d’identificar a quines ciutats corresponen les quatre imatges següents?

Bé, en el cas de la primera i la darrera no és tan difícil; però oi que juguen a despistar?