Miniatura de la Gran Guerra

Estic convençut que la nostra creixent afició a commemorar dates històriques i celebrar els aniversaris de naixement o defunció de figures il·lustres ha propiciat l’aparició d’un gènere literari oportunista que podríem denominar el de la narrativa-efemèride. Aprofitaria aquest gènere l’empenta promoguda per saraus commemoratius subvencionats per la cosa pública per trobar una inspiració que els permetria pujar-se al seu carro o trobar-hi sinergies (que dirien els adeptes a la neo-parla). Seria exemple del que dic l’allau de novel·les, novel·letes i novel·lots sobre els fets del 1714 que ens han caigut recentment a sobre, començant pel “Victus” d’en Pinyol. I també, encara sense moure’ns de casa, amb la “nouvelle” que Sebastià Alzamora bastí l’any passat entorn de l’amistat entre Rosselló-Pòrcel i Espriu.

Encara que a França es publicà el 2012, diria que “14” de Jean Echenoz tenia molt present l’imminent centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial i que volgué sortir el primer abans que el mercat quedés saturat de productes referits a l’anomenada Gran Guerra. Com ja haureu comprès, el críptic “14” del títol remet a 1914, l’any en el qual esclatà la “guerra que havia de posar fi a totes les guerres” (però que no ho va aconseguir). És una simplificació una mica enganyosa, perquè de fet l’acció del llibre s’estén fins el 1918, però (com ja es veurà) per a Echenoz l'el·lipsi és mitja vida.

“14” és un llibre molt breu: cent vint-i-cinc pàgines d’una lletra apropiada per a ancians amb vista cansada (el que equival a unes cinquanta planes en format més estàndard). Tanmateix el que s’hi explica podria omplir enciclopèdies, si al timó hi hagués un autor més loquaç que Echenoz. Cinc amics se’n van a la guerra, queda enrere una noia embarassada. Alguns nois moren al front, uns pocs sobreviuen (amb la seva anatomia seriosament compromesa). Mentrestant, la vida continua. Amb aquest resum, crec que hauríeu de donar el llibre per llegit i us aconsellaria que passéssiu a textos més saborosos.

És evident que en poc més de cent pàgines no es poden resumir quatre anys de guerra, ni la vida (i la mort) de sis personatges, comptant-hi la mossa prenyada. Per tant, no espereu aquí cap esforç per caracteritzar o dotar de psicologia els protagonistes. Fins i tot queda proscrita qualsevol invitació a l’empatia: el novel·lista s’estima més una crònica parcial, objectual i arbitrària de la guerra del 14. Els diferents capítols salten de la micro a la macrohistòria amb alegria inconseqüent: ara es parla de les peces diverses que constitueixen el parament militar, ara es parla del mobiliari al dormitori de Blanche, ara es parla del bestiari que conviu amb els camps de batalla… En un moment donat, quan s’entra una mica més en detall a la guerra de trinxeres, Echenoz sembla impacientar-se amb el tema que ell mateix ha escollit, i afirma que tot això ja s’ha explicat masses vegades (?) Que ho compari amb l’avorriment d’un espectacle operístic no ens el farà més simpàtic.

He llegit “14” un matí de dilluns a la meva biblioteca i l’experiència que ha durat un parell d’hores m’ha deixat una marca escassa i m’ha semblat del tot prescindible. De fet, amb “Ravel” del mateix autor, em va passar el mateix i em vaig fer creus de tanta irrellevància. L’única redempció possible que l’hi veig és el de l’estil de la seva prosa, ajustada i concreta, potser hereva de Flaubert; però encara que al país veí els perdi allò del mot just, per a mi no és suficient.

En un gest desesperat per saber quina gràcia hi han trobat altres lectors, he acabat deduint que la major virtut de “14” rau en tot el que no diu. En definitiva, cal muntar-se la pel·lícula a partir de dades mínimes i subjectes a tota mena de connexions ocioses. No sé, sona a excusa pobra o a solució fàcil per a crítics mandrosos. No serà un cas més d’incapacitat per denunciar que l’emperador es passeja nu? Bé, l’Enrique Vila-Matas la va deixar molt bé en el seu moment, o sigui que és molt possible que vagi errat i que no entengui res de res (o que en Vila-Matas i l’Echenoz siguin amics de l’ànima i avui per a tu demà per a mi). Sigui com sigui, tot parafrasejant Paco Martínez Soria, Echenoz no és per a mi.

Hi ha edició catalana a Raig Verd, traducció d’Anna Casassas (que té reputació de bona traductora). Jo la vaig llegir en V.O.