Plaga a la Filmoteca

Creguis o no en tots aquests saraus dels premis, no es pot negar que la pel·lícula vencedora dels recents Gaudí fou “La plaga” de Neus Ballús, que s’endugué diumenge passat els guardons a millor film, millor direcció, millor guió (amb Pau Subirós) i millor muntatge (amb Domi Parra). Curiosament jo havia vist la pel·lícula fa uns quants mesos, però (contràriament al meu costum de dir-ne una sobre tot el que m’esdevé) mai no la vaig ressenyar al bloc. Les raons del meu silenci potser quedaran clares, si explico les circumstàncies tan particulars que acompanyaren el visionat de “La Plaga”.

Va ser el passat novembre a la Filmoteca, en un acte institucional (i gratuït) on eren presents apart de la directora del film, el cap de la casa (Esteve Riambau), una europarlamentària de la qual he oblidat el nom i la Isona Passola (o el perquè de tot plegat). Després d’una breu introducció a càrrec de totes les autoritats presents es procedí a la projecció del film. 

Per a qui no l’hagi vista informaré que “La plaga” és un documental rodat a Gallecs (Vallès Oriental) i tracta sobre un heterogeni grup de persones que allà hi habiten. Els protagonistes no són actors professionals i s’interpreten a sí mateixos sense que aquest fet vagi en detriment de la “veritat” de la narració. Entre els personatges trobem un pagès de la zona, el seu ajudant moldau (que també practica la lluita lliure), una veïna anciana que acaba ingressada a una residència, la seva cuidadora filipina i una prostituta de carretera. Per subratllar el seu naturalisme, el film respecta (sense subtitular-la) la llengua original de cada protagonista: així hi ha diàlegs en català, castellà, ilocano, rus i moldau (romanès). Curiosament, malgrat que algunes converses resulten incomprensibles per a l’espectador, la humanitat dels protagonistes supera aquest handicap i fa que els seus sentiments superin la barrera de l’idioma. En definitiva “La plaga” és un petit drama de vides humils, interconnectades pels inusitats camins de la globalització, que reflecteix molt bé la realitat immediata que tenim aquí al costat.

Un cop acabada la projecció la directora Neus Ballús (que havia sortit de la sala, perquè segurament ja havia hagut de contemplar la seva pel·lícula en masses ocasions) va tornar a entrar per respondre les preguntes que li volgués fer el públic. Una de les primeres preguntes que li van fer va ser demanar-li el motiu pel qual havia decidit no subtitular els diàlegs. Ballús va deixar transcórrer uns segons de desconcert abans de respondre categòrica que la cinta estava subtitulada. “Noooo!” vam respondre els espectadors tots a una i d’aquí vam arribar a la lògica conclusió que per un error del projeccionista ens havien escatimat els subtítols. La directora va haver de patir uns moments de pànic i vergonya que no venen al cas: ella no tenia cap culpa d’aquell passe incomplet.

De totes maneres, complagut com vaig quedar per “La plaga”, m’havia perdut una part important del seu argument i no em vaig veure autoritzat a opinar sobre ella sense un coneixement més complet. Amb tot, Neus Ballús demostra ser una professional pacient, metòdica i respectuosa amb els éssers humans que col·laboraren amb ella; li auguro un gran futur. Fins aquí puc llegir.