Pàgines

diumenge, 2 de febrer del 2014

Sublimat de kung-fu

Fa gairebé deu anys, després d’un dels tedis més estèticament bonics de la meva vida (recordo que el film es titulava “2046”), vaig jurar-me no tornar a veure mai més cap altra pel·lícula del xinès Wong Kar-Wai. Ai las! —la carn és feble i la presumpció d'innocència és una malaltia encomanadissa— i un cop passats els anys (que conviden a l’oblit i la prescripció del crim), t’aculls al benefici del dubte quan et presenten un tràiler preciós i vibrant, l’empar/excusa d’una cinta de gènere, i un personatge històric com a protagonista. Totes aquestes coartades s’agrupen entorn de “The Grandmaster”, l’esperada estrena de l’autor després de sis anys de silenci.

D’ençà la sessió de tarda del darrer diumenge al cinema “Mélies” us prometo que no tornaré a incórrer en el nefast error de suposar-lo innocent: Wong Kar-Wai és verinós com el salfumant i mereix passar l’eternitat al txiqui-park d’un McDonald’s ucraïnès. Però anem a pams.

“The Grandmaster” pren com a excusa la vida del mestre d’arts marcials Ip Man (1893-1972), la importància històrica del qual se m’escapa, perquè ja podeu comptar què poc m’interessen aquestes qüestions, a mi que “art marcial” em sona a oxímoron; però dedueixo que l’home devia de ser un “figura” perquè es poden comptabilitzar fins a quatre films recents sobre el personatge. És cert que Ip Man va tenir a Bruce Lee entre els seus deixebles, i aquest fet s’utilitza com a esquer publicitari de cara al públic occidental. A les darreres escenes de la versió europea del film hi apareix un nen anònim i espavilat que propicia les picades d’ullet del respectable (mite’l! Be water, my friend!), sense que compleixi cap altra funció narrativa coneguda.

De totes maneres, gairebé des del minut zero el director deixa clar que no té cap interès a delinear ni una biografia convencional ni un fragment de crònica històrica sobre el naixement de la Xina moderna. De fet la primera escena, que als meus ulls d’espectador indiferent durava ben bé un inacabable quart d’hora, consistia únicament en una lluita abusiva d’un contra tots sota una pluja preciosa i un joc de clarobscurs digne de Caravaggio, gentilesa del director de fotografia Philippe Le Sourd (d’historial previ no gaire prestigiós). La lluita mencionada no té cap paper ni petit ni gran en la narrativa que segueix, però queda enlluernadora projectada sobre una gran pantalla. “The Grandmaster” s’entreté repetidament en primoroses escenes estàtiques (allò que als vells centres parroquials s’anomenava “quadres plàstics”), però quan es tracta d’explicar esdeveniments més conclusius s’invoquen recursos tan tronats com la veu en off i els rètols en kanji de blanc sobre fons negre. Així, per exemple, la mort d’alguns familiars propers del protagonista es despatxa en una frase en off, mentre que substancials minuts del film es dediquen a la descripció de les diferències entre diverses escoles de kung-fu. La linealitat de la narració es veu alterada per flash-backs arbitraris que no tenen cap justificació i algun personatge innecessari ocupa un parell d’escenes i desapareix.

El que per a mi és signe d’incapacitat (o menyspreu) per desenvolupar una història coherent, és per alguns crítics extàtica exquisidesa i una manera essencialment oriental de contemplar l’obra d’art. Sigui com sigui, els meus badalls es podien sentir fins i tot a Kamchatka mentre desfilaven les estampetes acolorides i els protagonistes vivien una críptica passió amorosa amb un botó d’abric com moneda de canvi. De totes maneres seria injust no mencionar que Tony Leung fa una vegada més (i amb competència) de xinès viril i que Zhang Ziyi queda bonica i patidora. Com m’agradaria veure-la en un projecte més tradicional i comprensible!

He mencionat abans la versió europea perquè de “The Grandmaster” hi ha, de moment, fins a tres avatars de durada minvant, graduada segons la percepció d’empatia del públic destinatari. La més completa, de 130 minuts, és l’estrenada a Xina i Hong-Kong amb un èxit popular indiscutible (i la certesa que mai no seré profeta a la seva terra). La versió reservada als europeus (i que fou estrenada a la Berlinale del 2013) dura 123 minuts i és la que s’ha pogut veure a Barcelona. Encara hi ha la versió americana de 108 minuts, retallada sota la batuta de The Weinstein Company, però de la qual el director també es responsabilitza sense fer-ne fàstics. En la meva total ignorància, no en salvaria cap de les tres; però com que aquí es bifurquen els camins de Wong Kar-wai i el meu, prefereixo que la separació no contingui cap amargor. Bye Wai!


8 comentaris:

  1. expliquen que els xinesos, alguna vegada varen fer una pel·lícula interessant. Confesso que jo nol'he vist, i el que és pitjor....diria que mai la veurè.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo n'he vista alguna, Francesc, però ja fa temps; segurament de Zhang Yimou, perquè Ang Lee no compta.

      Elimina
  2. Ha, ha... m'agrada com destripes les pel·lícules que no t'han agradat amb arguments més subtils que els meus que ho despatxo amb un: "és una merda"!

    ResponElimina
  3. Caram, doncs tot i que m'agraden Yimou i Kitano, i em poso de genolls davant Kurosawa, la teua crítica m'ha fet treure les ganes de veure aquesta peli de temàtica "oriental". Però la foto que has penjat a l'inici del post és ben bonica :)

    ResponElimina
  4. aiiiiiiiiiiiiiiii doncs no sé pas que faré, perquè d'acord, en Wong Kar Wai és un pesat com a narrador, però hi ha en Tony Leung i la Zhang Ziyi, i de ben segur que la cosa estètica deu ser tremendament treballada ... nusé nusé ... m'esperaré al deuvedé per la cosa de no anar al cine i acabar sentint-me terriblement culpable perquè no m'agradi? aiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si t'acaba agradant... per tu el pollastre (lacat).

      Elimina