(67) Ulls estranys

Ulls estranys, rellotges blaus sense busques
dues vides viscudes a terres distants
petits misteris blaus
què van veure en mi
Ulls estranys, Picassos primerencs
em criden, encara que tu ja no em truquis
només des de les fotos
i ja han passat tres anys
Em segueixen a tots els somnis
Déu meu, encara t’estimo

Ulls estranys, dos petits mapes d’estels
claven ganivets en el meu pobre cor
Tan bonics com un arbre retrocedeixen sense fi
Ulls estranys, dos petits remolins
fets per Déu per destruir els beneits
dues perles d’infinit cost
dos paradisos perduts
Se m’empassen a tots els meus somnis
Déu meu, encara t’estimo

Aquesta cançó descordada com un cadàver exquisit parla d’un amor conclòs fa temps, tot i que els ulls (estranys) es neguen a oblidar-lo. Ecos surrealistes de parts del cos amb vida pròpia, com a “Le Chien Andalou” de Buñuel. També “Les Yeux sans Visage” de Franju. Gràcies. No es mereixen.