D’interès humà

El cinema de Stephen Frears no m’ha defraudat mai; malgrat l’amplitud de la seva paleta genèrica sempre garanteix obres sòlides, adultes, intel·ligents i entretingudes: una combinació guanyadora. Per fortuna, “Philomena” no n’és una excepció. Es basa en el cas real de la irlandesa Philomena Lee, mare soltera adolescent a qui les monges van arrabassar la criatura per donar-la en adopció. La trama es posa en marxa quan Philomena (Judi Dench), infermera ja jubilada, decideix recuperar el rastre del seu fill perdut ajudada per un periodista en hores baixes (Steve Coogan). El que segueix presenta girs tan inesperats, que no revelaré més, perquè un dels plaers de la pel·lícula és anar-los descobrint.

El relat conté fills robats, monges perverses i un instint maternal a prova de bomba. Amb aquesta càrrega d’interès humà semblaria inevitable que “Philomena” derivés cap als tòpics més mastegats. Si no ho fa sempre, part del mèrit cal atribuir-lo al guió que co-firma Coogan: simplista i una mica condescendent quan es tracta d’extraure comicitat de l’estranya parella protagonista, però molt menys maniqueu en les qüestions morals de fons. Hi ha qui ha criticat la pel·lícula per anticatòlica, com si el que es narra no hagués succeït en la realitat; i encara així no veig ni en “Philomena” ni en Philomena gaire ànim vindicatiu.

La pel·lícula és agredolça i amb el punt just de sentimentalisme; correcta, però no mereixedora del desviament, si no fos per Judi Dench. No és que sigui un paper gaire complicat per una actriu de la seva envergadura; però, atesa la seva edat, no li veurem gaires rols protagonistes més, i és una experiència que no s’hauria de perdre ningú a qui interessi l’art de la interpretació. De forma menys previsible, Steve Coogan està també excel·lent i mostra molt bona química amb Dench.

En definitiva una pel·lícula lleugera i “feel good” que pot servir per desengreixar de tanta fanfàrria propagandística dels Oscar.