El món d’ahir

“The Grand Budapest Hotel”, la penúltima ordenació del món que s’ha empescat Wes Anderson és una pel·lícula meticulosa fins el mareig i satisfactòria com poques. Anderson és un autor de culte, candidat a parts iguals a una entronització i a una lapidació, amb uns trets estilístics molt marcats que en aquest film ha portat fins a l’últim extrem. Afortunadament, i gairebé miraculosament, el que podria haver estat una indigestió manierista ateny un rar equilibri proper a l’estat de gràcia. Sí, aquí trobareu totes les dèries del director: una paleta de colors purs, fèrriament codificada, composicions estàtiques a la manera dels “tableaux vivants”, simetries, tràvelings laterals, girs de càmera de 90º, un elenc copiós de personatges peculiars, uns diàlegs literaris i distants, una compartimentació narrativa en capítols i subcapítols, el joc amb la tipografia i els retolats… Tot hi és, però res no enfarfega.

La trama principal se situa a la república imaginària de Zubrowka, un estat alpí europeu amb trets arquitectònics saxons (Görlitz, Dresde), a principis dels anys trenta del segle XX. Els protagonistes són Monsieur Gustave, el conscienciós conserge del Grand Budapest Hotel, i el seu protegit, el jove aprenent de grum Zero. De les seves aventures no donaré detall, només diré que són moltes i sorprenents, dignes d’un fulletó, i que contenen amor i crim, misteri i guerra, pastissos i societats secretes.

Anderson embolcalla aquesta narrativa de 1932 amb diverses capes temporals més recents, a la manera de les nines russes, i a cada període li assigna un format diferent d’imatge, de manera que l’espectador pugui identificar en tot moment a quin temps ens trobem. No és que sigui realment necessari, però això permet al director fer autèntiques filigranes de composició del quadre en rectangles de diferents proporcions, especialment en la gairebé quadrada de 4:3. Moltes d’aquestes imatges trigaré a treure-me-les del cap, igual que les delicioses maquetes de trens, hotels, funiculars i telefèrics, més properes a Mélies que a Spielberg.

Com es habitual en ell, Anderson posa molta cura en detalls que podrien semblar superflus com el disseny de les capses de la pastisseria, el logo de la societat secreta o l’emblema del partit descaradament nazi que envaeix el país. La fotografia de Robert Yeoman, encisadora, amb grans moments pastel i esclats de vermell, taronja i rosa. Vestuari ple d’intenció i de gràcia a càrrec de les tres vegades oscaritzada Milena Canonero. En quant a la banda sonora d’Alexandre Desplat, no li recordo cap de millor, versàtil i enjogassada (no us perdeu la cavalcada de balalaiques dels crèdits finals).

El repartiment és abundant, majoritàriament masculí i ple de noms coneguts que, darrera de pintorescos bigotis, defensen amb competència i entusiasme papers d’extensió molt inferior al seu mèrit. Compteu-hi F. Murray Abraham, Mathieu Amalric, Adrien Brody, Willem Dafoe, Jeff Goldblum, Jude Law, Bob Balaban, Harvey Keitel, Bill Murray, Edward Norton, Tom Wilkinson, Jason Schwartzman i Owen Wilson. Entre les dones, només Saoirse Ronan té un rol d’una certa substància, tot i que Tilda Swinton, en el seu breu i desfigurat paper, es troba al cor de la trama. La pobra Léa Seydoux fa de minyona amb dues frases. Però “The Grand Budapest Hotel” és, a nivell d’actors, la pel·lícula de Monsieur Gustave i el seu acòlit Zero. No recordo haver vist mai a Ralph Fiennes en un paper de comèdia i la veritat és que l’home la clava de forma impecable i crea una figura entranyable a partir d’un personatge escumejant, però força complex, barreja d’afectació i tremp d’acer. El debutant Tony Revolori li dóna la justa rèplica amb impavidesa i sornegueria.

L’artifici que fa començar el film en el moment present i que després, mitjançant diversos nivells narratius, ens fa retrocedir telescòpicament cap a l’any 1932, té l’efecte pervers de fer-nos adonar que totes aquestes persones que apareixen en pantalla són ja difuntes. Moltes d’elles moren en el transcurs del film: Gustave, Agatha, Madame D., el majordom i sa germana, el marmessor i el seu gat, Jopling, el Novel·lista i fins i tot Zero. En algun moment se’ns diu literalment que Monsieur Gustave pertanyia a una època periclitada que ni ell mateix havia conegut. És curiós que sobre una obra tan bombollejant i gràcil hi faci ombra un fatigat sentiment de fi d’època, sentiment que per fortuna passa aviat.

Per descomptat, la confessada inspiració de Stefan Zweig li ve una mica gran al film, que no deixa de ser ni més menys que una peça de pastisseria lleugera i agradable, amb un deix d’amarga melangia centro-europea. No hi ha res de dolent en això; a qui li desplauen unes bones postres? Sobretot si estan cuinades amb tant d’amor pels seus ingredients. En certa manera una pel·lícula de les d’abans feta per una ment excèntrica del present, l’antítesi d’un “blockbuster” d’efectes digitals, una opereta dibuixada per Hergé, un somriure mecànic en moviment perpetu, una obra mestra intranscendent que m'ha enamorat.

I de propina un regal musical amb balalaika inclosa: