Les arrels

Ja és molt que el Nobel de Literatura d’enguany no només em sonés, sinó que a més l’hagués llegit fa alguns anys amb nocturnitat i contumàcia (“Barri Perdut”, “Les boulevards de ceinture”, “Dora Bruder”). Recordava Patrick Modiano com un autor elegant, de personatges moralment ambigus i ambientacions nebuloses de color una mica Cartier Bresson, prou satisfactori com per homenatjar-lo amb una nova lectura. Vaig cribar (o vaig voler entendre) que els experts cridats a fer l’autòpsia del guardonat recomanaven “Un pedigree” com l’essència reconcentrada de la seva carrera, i allà que m’hi vaig llençar de cap. No vaig trigar gaire a descobrir el meu error.

“Un pedigree” són les memòries de joventut, el “Bildungsroman” definitiu que explica de quin obscur planter sorgeix el novel·lista Modiano. Tan breu (127 planes) com tota la seva producció, l’autor esdevé autobiogràfic i detalla circumstàncies personals que es repetirien a textos anteriors i posteriors en forma de ficció. Qualsevol “modianista” aplicat hi reconeixerà el pare jueu ficat en negocis tèrbols i un xic estraperlistes, i la mare actriu despullada de qualsevol sentiment maternal.

Era una noia bonica amb el cor sec. El seu promès li havia regalat un chow-chow, però ella no se n’ocupava i el confiava a diverses persones, com ho farà més tard amb mi. El chow-chow s’havia suïcidat tirant-se per una finestra. Aquest gos apareix a dues o tres fotos i he de confessar que em commou infinitament i que m’hi sento molt proper.

Es tracta d’una narració dolorosa (a ningú li agrada reconeixe’s com un fill no desitjat) i expeditiva. Es diria que Modiano s’ha d’alliberar d’aquests records per tal de poder continuar endavant i hi esmerça molt poc afecte i molta menys filigrana literària. De vegades es diria que el seu relat l’ha transcrit directament d’una agenda.

Escric aquestes pàgines com es redacta un atestat o un currículum vitae, a títol documental i sens dubte per acabar amb una vida que no era la meva. Els esdeveniments que evocaré fins el meu aniversari número vint-i-u, els he viscut de forma transparent —aquest procediment que consisteix a fer desfilar en segon pla paisatges, mentre que els actors resten immòbils a una tarima de l’estudio. Voldria traduir aquesta impressió que molts altres han viscut abans: tot desfilava entre transparències i jo no podia viure encara la meva vida.

“Un pedigree” constitueix per tant un document que no té preu pel coneixedor exhaustiu de l’obra de Modiano. Per un lector més casual el llibre resultarà insatisfactori, com el telegrama que arriba al destinatari equivocat. La foto de la coberta és, això sí, adorable.