M’ho estic passant de por llegint les cartes creuades entre Mercè Rodoreda i Joan Sales publicades l’any 2008 per Club Editor. Hi hauria moltes coses a destacar del llibre i potser d’aquí uns dies hi insistiré perquè s’ho val. De moment em quedo amb la comicitat involuntària causada pels suposats bons oficis de Joan Triadú. Però serà millor escoltar com Sales li ho explica a Rodoreda:
En Triadú ha publicat un article en una revisteta que es diu Forja (que ara no tinc aquí, ja us l’enviaré un altre dia) en què després de recomanar als lectors “com a lectura d’estiu” La plaça del Diamant (i molts altres llibres, en general bastant espessos), diu, referint-se a vós, “que les dones, que generalment no hi toquen, quan hi toquen l’encerten”. Ja us l’enviaré i suposo que us hi fareu el mateix tip de riure que s’hi va fer la meva dona. En Triadú és un cas com un cabàs, no ens hi podem enfadar, al contrari, ja que ens tracta tan bé (a vós i a mi), però la mena de comentaris que fa a les nostres obres són lleugerament desconcertants… (16/VII/1963)
Carreguem-nos de paciència, prudència i experiència en el cas Triadú, la bona voluntat del qual està fora de discussió. Llàstima que els seus elogis tenen la rara virtut de perjudicar la venda dels llibres que elogia! Poseu-vos a la pell del lector que llegeix que ha sortit un llibre en el qual “allò que s’ha d’entendre és molt diferent del que es pensaran entendre els lectors” (…) El lector decidirà que es tracta d’un llibre genial (això els lectors no solen regatejar-ho mai), però que no val la pena de comprar-lo ja que ell no hi entendria res. ¿Quines ganes de comprar un llibre que no has d’entendre? (16/IX/1963)
El comentari triaduresc, encomiàstic, és també d’aquells que desanimen tot lector si hagués estat temptat de comprar el llibre: malgrat que a moments pot semblar que hi balleu una voluptuosa rumba:
Mercè Rodoreda ho ha trobat tot: ritmes i cadències, el caminar expositiu, pauses i llibertats, un cert tipus de cos a cos amb el lector, una pau final i una tensió interna del grau que li és suportable…
Que em pengin si això no és pornografia!
Què hi farem. (19/IX/1963)
Ha, ha... la correspondència privada quan deixa de ser privada pot donar moltes sorpreses perquè en principi ningú més ho ha de llegir...
ResponEliminaAra rai que són tots morts.
EliminaNo sé ni si s'hauria de publicar, però com que tot ven. Fa uns dies Guillamon a La Vanguardia explicava com Barril li va oferir feina si parlava malament de Triadú, he de dir que jo tenia el món literari, encara més el català, idealitzat fins fa quatre dies però, bé, si es publiquessin els nostres comentaris privats molts coneguts, parents i saludats també tindrien algun disgust.
ResponEliminaJúlia que no tot és així, que aquesta correspondència és també molt informativa. I, si vas a mirar, els comentaris d'en Sales són bastant suaus.
EliminaEl meu comentari seria un d'aquests casos de correspondència privada que si ho deixés de ser afectaria més gent, com per exemple a mi mateix.
ResponEliminaI a mi, també. Lo nostre patró, oi?
EliminaI què voleu que hi faci, no sóc jo qui ho ha tret a la llum. A més, ran d'això en Triadú em sembla gairebé entranyable.
EliminaNo en dubto, d'això que sigui informativa, i he de dir que aquestes correspondències m'agraden molt, donen una visió més humana de la gent i si ells hi estan d'acord... el que passa és que de vegades es publica quan els afectats ja no hi són, ep. Triadú era tot un personatge, però també era una mica patum i tenia molts enemics que feien veure que no ho eren i tot però també Sales i Rodoreda eren complicadets. He de dir que tot aquell món el trobo súper interessant i explica moltes de les dèries d'avui.
ResponEliminaDe tota manera penso també que quan una correspondència no la destrueix l'afectat vol dir que d'alguna manera espera que transcendeixi, ni que sigui després de fer moixoni. Els humans som complicats.
ResponEliminaQuan es van publicar encara vivia la viuda d'en Sales i l'editorial la porta la seva néta, o sigui que devien comptar amb el permís familiar.
Elimina