Retrat de l’artista d’incògnit

Res es presta menys a la representació cinematogràfica que els processos implicats en la creació artística. Les pel·lícules protagonitzades per artistes, especialment si es tracta de pintors o escriptors, resulten particularment frustrants. Potser per això el sempre inesperat Mike Leigh, a l’hora d’abordar la vida del gran paisatgista romàntic Joseph Mallord William Turner, opta pel prosaisme naturalista i evita qualsevol frec de transcendència al seu “Mr Turner” de 2014.

El film tracta dels últims anys del pintor, sense cap afany didàctic ni cap voluntat de tancar amb un llaç de ras rosa una història “rodona”. De fet l’obra de Turner, revolucionària en la forma i el cromatisme, clara precursora de l’impressionisme i de futures abstraccions (i particular favorita meva), queda sempre en un discret segon terme a la pel·lícula de Leigh. El guió, que també firma el director, s’ocupa més aviat d’escenes quotidianes, seguits d’anècdotes segurament significatives, però que dificulten el dibuix d’un arc narratiu. Per això les dues hores i mitja de durada, sense arribar a fer-se impossibles, poden convidar a alguna esporàdica capcinada que, malgrat tot, no impediran gaudir de les virtuts de “Mr. Turner”, que són moltes.

Les pel·lícules britàniques d’època sempre llueixen una ambientació impecable (no sé com s’ho fan) i en aquesta ocasió tampoc deceben: “Mr. Turner” és bonica i creïble. Però a més aquí Leigh, l’últim director a qui titllaria d’esteticista, compon un seguit de plans superbament exquisits (especialment els d’interiors emmarcats per la verticalitat d’una porta) i contracta Dick Pope perquè li fotografii algunes de les imatges més boniques d’aquest 2014 cinematogràfic. La banda sonora de Gary Yershon juga magníficament a la corda fluixa que separa transgressió i classicisme. De fet, en la versió de Leigh, no hi ha res de llepat (i tant que convidaria Turner a fer-la!)

I després hi ha els actors. Timothy Spall fent de Turner ha estat merescudament lloat (i guardonat). Aquest còmplice habitual de Leigh rep aquí el seu primer paper protagonista i durant gran part de l’espectacle fa d’ós misantrop perdut en una proverbial botiga de plats i olles. Potser no hi ha millor lloc per calibrar un gran actor que la potència i modulació dels seus grunys. Al seu voltant, una pila de comediants i comediantes, d’entre les quals només he sabut reconèixer Lesley Manville, encara que tota la resta planeja al mateix nivell.

Segons la tesi de “Mr. Turner”, un perfecte artista pot ser també un imperfecte cabró pel que fa a les seves relacions humanes. O un home vulgar, sense més atenuants. En aquest sentit el film fa pensar en l’“Amadeus” de Milos Forman (i Peter Shaffer), protagonitzat per un artífex-músic de creacions divines i comportament que no està a l’alçada. Però, mentre que “Amadeus” intentava vendre’t el producte Mozart mitjançant un videoclip pagat pels executius de West Hollywood, “Mr Turner” només et ven els encants d’una misantropia que passa per Margate.

Margate és el primer lloc on surt el sol a les Illes Britàniques. No em crec les paraules pòstumes de Turner: “The sun is God”. Massa bonic per ser cert. Turner és el paio que abandona una amant amb la que ha engendrat dues filles; que contracta una minyona fidel, psoriàtica i amb dret a benefici; i que passa els seus darrers anys en concubinatge amb la vídua Sophia Booth. Concupiscència sense redempció estètica? Que trist!