Un escèptic al sol

La producció recent de Woody Allen ens ha acostumat a un puja i baixa qualitatiu on gairebé tot s’hi val, des de la inanitat inofensiva de “To Rome with Love” fins al tribut a les virtuts interpretatives de l’excèntrica Cate Blanchett a “Blue Jasmine”, passant per la fantasiosa “Midnight in Paris”, potser el seu projecte més universalment estimat dels seus últims deu anys (en seriosa competència amb la moralista “Match Point”).

Enmig d’aquest catàleg canònic, “Magic in the Moonlight”, l’entrada corresponent a l’any 2014 dins de la copiosa filmografia d’Allen, no causa cap sorpresa. Almenys temàticament, els mags de vodevil i altres superxeries similars han figurat a l’obra d’Allen des de temps immemorials (amb menció especial per la gran “Oedipus Wrecks”). Aquí el protagonista és un tal Stanley Crawford (Colin Firth) a qui descobrim fent “chinoiseries” a un escenari de Berlín l’any 1928. Com molts altres mags del passat i el present, Crawford és un escèptic militant sempre disposat a desemmascarar farsants que s’atribueixen poders paranormals. El seu amic Howard Burkan (Simon McBurney) li proposa viatjar a la Côte d’Azur per destapar el frau de la jove mèdium Sophie Baker (Emma Stone) que està explotant la credulitat d’una acabalada família amiga.

La petita faula de “Magic in the Moonlight”, amb la defensa de la necessitat d’una mica de fantasia en qualsevol vida mínimament equilibrada, no té intrínsecament res de dolent i podria imaginar-me una versió de la mateixa història infinitament més atractiva. Llastimosament Allen no s’hi ha esforçat gaire i li ha sortit una obra rutinària, mancada de vivacitat, on alguns signes d’identitat del director desentonen fins a invocar la paròdia (com aquest “You Do Something to Me” de Cole Porter en clau de jazz antic).

Emma Stone perpetua la imatge de la jove atractiva, però intel·lectualment nul·la, que ha poblat les pel·lícules de Woody Allen des dels inicis dels temps i el fet que el seu objecte amorós la superi en gairebé trenta primaveres és una altra figura d’estil del director que ja comença a fer angúnia. La Stone ha demostrat més d’una vegada que és una comediant formidable; aquí el guio no li permet cap lluïment. I en quant a Colin Firth, actor sempre fiable, aguanta més malament que bé un paper prepotent de bufetada. La seva actitud uniformement menyspreable fa molt difícil empassar-se la conclusió feliç de la trama romàntica (que tothom amb dos ulls a la cara veurà abocada al fracàs). La veterana Eileen Atkins és l’única de l’elenc que rep un paper mitjanament decent.

La pel·lícula té una factura visualment brillant, cosa que no es pot dir sovint en el cas d’Allen. El magnífic Darius Khondji (Delicatessen, Seven, Stealing Beauty, My Blueberry Nights, Amour) fotografia una Provença plena de llum i de colors càlids, mentre que Sonia Grande i Anne Seibel afegeixen vestuari i localitzacions d’època, en els apartats més remarcables del projecte. Apart d’això, no hi ha més; “Magic in the Moonlight” és un dels films més tediosos que puc recordar. No li he sabut descobrir ni un sol gag, ni m’ha dibuixat cap somriure a la cara. Pena de pel·lícula.