Una veu interior

Peppe i Toni Servillo (amb verdures)

Deliciosa nit al Lliure amb “Le voci di dentro” d’Eduardo de Filippo. No descobreixo res si dic que Toni Servillo és un actor enorme. Si a “Il divo” i a “La grande bellezza” brodava dos papers diametralment diferents, ara demostra el seu mestratge en un tercer vèrtex on encarna un menestral napolità ple de fantasia i mala consciència. I que bé li dóna la rèplica el seu germà Peppe, tots dos alternativament august i clown de la comèdia.

I també què gran era de Filippo: divertit, enginyós, popular, però sempre amb una càrrega de profunditat a la butxaca. “Le voci di dentro” de l’any 48 passa per ser una de les seves obres més amargues, però ara m’interessa menys la peça que un moment de connexió epifànica durant el primer acte. Res d’espectacular, ja us ho asseguro. Només una cuina de família amb una minyona adormida, la tieta que mol el cafè, el porter que puja amb un paner de prunes i verdures, uns macarrons cremats i un veí desnodrit que necessita un got de vi per refer-se. A la casa la senyora Cimmaruta llegeix les cartes a clients majoritàriament masculins, mentre que la germana del senyor Cimmaruta fabrica sabó i espelmes a l’habitació secreta. És Nàpols durant la darrera guerra, però també és qualsevol novel·la de Juan Marsé, i una cançó de Serrat o un record tret de la vida dels meus pares al barri de la Mercè. Ha sigut aquesta instantània comunió mediterrània la que m’ha fet espurnejar els ulls, el “cri de coeur” del tots som u. Serà això la catarsi del teatre.

Post-it: prendre nota per tornar-hi aviat.