L’editor constant i la novel·lista esquerpa (i 2)

Amb tot el valor costumista, sociolingüístic i literari que té l’epistolari entre Mercè Rodoreda i Joan Sales, no puc negar que quan m’ho he passat millor és quan entrem en el territori del pur safareig. Rodoreda, en aquest sentit, és força reservada i evita tota contundència. Pretén retratar-se com una amant del risc i de l’aventura, però aviat es mostra poruga i profundament tímida. L’estranya relació amb el fill, a qui gairebé ha repudiat, resulta problemàtica i molt poc explicada, tota una invitació per llegir-li la biografia. Tot i això, té alguns moments cafres:

Bé, ja em trobo una mica més forta. Prenc remeis per fer augmentar la pressió i ja tinc ganes de llevar-me i de fer feina. Tenia moltes cartes endarrerides tot i que les dels admiradors, generalment analfabetes, les estripo amb un cert plaer.

Sales en canvi, apart d’una actitud una mica servil envers la seva novel·lista estrella, es despatxa a gust contra el mort i també contra qui el vetlla. Pedrolo és el seu ase dels cops favorit, però també reben Espinàs, Sarsanedes, el seu ex-soci Benguerel i en general tots aquells que es relacionen amb la botiflera revista Destino. Un altre gran objecte de riota és la “Coliflor d’Honor de les Lletres Catalanes”, o almenys ho és fins que Mercè Rodoreda la rep l’any 1980. Mentrestant, el premi li és esquiu a Josep Pla i Sales es pronuncia clarament al seu favor, per exemple en aquesta carta del 21 de setembre de 1979:

Completament d’acord amb el que em dieu d’en Pla. Trobo que s’hi fa massa rebombori. I a més, de fa temps sospito que el que no li perdonen no és pas que hagués estat franquista (com recordeu tan oportunament, el país és ple de polítics que ho van ser i que ara figura que són d’allò més demòcrates i catalanistes), ni que hagués escrit en castellà (que també hi ha escrit i no s’atipa d’escriure-hi en Fuster per exemple), sinó que escrigui bé. Si escrivís amb els peus com en Pedrolo, ja li haurien donat la Col-i-Flor d’Honor d’Enguany cinquanta mil vegades.

Potser deprimeix una mica com són de conservadors en les seves vellúries tant l’un (Sales) com l’altra protagonista (Rodoreda). Tots dos bavegen amb el rei tan trempat que té Espanya als volts de 1980 i la reina tan eixerida, que després de veure al cine “La plaça del diamant” demana tenir a la tauleta de nit tota l’obra de l’autora. Jordi Pujol també rep alguna floreta per la seva intervenció heroica al 23-F, mentre que Jordi Mesalles (al cel sigui) és condemnat entre fàstics per haver escrit una obra teatral (suposadament) obscena de títol “Els Beatles contra els Rolling Stones”.

Sales en particular, malgrat funcionar com a catòlic força convencional, exhibeix sovint comportaments que actualment es considerarien inacceptables, fins i tot per part d’un públic a qui l'apel·latiu “políticament correcte” no agradés gens ni mica. Sales és innegablement homòfob (Aurora Bertrana és una bona noia, diu ell, però escriure una novel·la sobre un “invertit” és repugnant). Sales també és racista, i es queixa que a París no acceptessin els catalans com a exiliats i ara es trobin envaïts per “negres i moros”. Sales és finalment classista i odia especialment els “xarnegos”, els quals en el seu particular vocabulari són representats per tots aquells que parlen exclusivament en castellà. És capaç d’escriure paràgrafs tan esgarrifosos com el que segueix:

Com veieu, en aquestes obres no deixa d’haver-hi “contraste de pareceres” com deia el Caudillo (que tant es troba a faltar!) i sempre sóc jo qui ha d’afluixar; tot sigui per la pau domèstica. Dic que es troba a faltar el Caudillo i és que, en efecte, mentre ell hi era, ens aguantava l’esperança que tot s’arreglaria quan no hi fos; i ara que no hi és ¿quina esperança ens aguanta? ¿La del vinent Parlament de Catalunya, que serà el Parlament de la Xarnèguia, tot ple de sanches, gutierres, lopes i rodrigues?

Amb els anys minva a l’epistolari la presència de Rodoreda, que sembla entestar-se a fer mutis i boicotejar tàcitament la difusió de la seva pròpia obra; mentre que Sales, sempre obsessiu, passa comptes una i altra vegada de les edicions que acumula la seva escriptora-estrella i de les possibles traduccions que no acaben d’arribar a bon port. A la llarga, aquest epistolari que comença de forma engrescadora, acaba esdevenint feixuc per mor de les redundàncies i les comunicacions encavalcades. Cinc-centes seixanta-set cartes repartides en més de mil pàgines de text potser suposen molt més material del que un visitant casual està disposat a digerir. Segurament una versió esporgada amb cura, on hi desaparegués l’aritmètica de les liquidacions de drets d’autor mentre que es respectaven tots els maliciosos comentaris de Sales, maximitzaria els beneficis del volum. En qualsevol cas aquestes “Cartes completes (1960 - 1983)” constitueixen un document estupend de la història literària i quotidiana del nostre país, a més d’una peça molt apreciable d’humorisme fluctuant. S’agraeixen molt les notes explicatives i només es troba a faltar un índex onomàstic, que de segur abastaria el “Who’s Who” de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX.