Devots i infeliços

Descomptant el cinema produït a Sud-àfrica en els temps de la Coca-cola caiguda dels núvols i la mala consciència de l’apartheid, les pel·lícules de l’Àfrica subsahariana que he arribat a veure en la vida es podrien comptar amb els dits de la mà d’un cargol. La flagrant anomalia que ha fet incloure un film maurità entre el quintet candidat a l’Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, m’ha convidat a veure aquest “Timbuktu” dirigit per Abderrahmane Sissako, un dels pocs directors clàssics indiscutits del continent. Estranya distinció per cert la que separa els films per llengües, quan aquest “Timbuktu” parla en francès i en àrab, en bambara, tamasheq i songhay, i fins i tot en anglès!, encara que a Beverly Hills ja ho hagin oblidat.

“Timbuktu” relata de forma més impressionista que documental aquell moment de l’any 2012 quan hordes gihadistes vingudes del nord ocuparen la ciutat tradicionalment multicultural de Timbuctu i l’efecte que tingué en els seus habitants i en els dels territoris veïns. Aquests fanàtics, intèrprets delirants de la seva pròpia religió, no contents amb blindar l’aplicació de la xaria, imposaren normes absurdes  d’obligat compliment (es prohibia fumar, riure, escoltar música o jugar a futbol), fins aconseguir implantar l’infern sobre la terra.

La història central del film té a veure amb Kidane un ramader nòmada que viu feliç sense ficar-se amb ningú als afores de la ciutat amb la seva dona i la seva filla. Un homicidi accidental farà que Kidane s’hagi d’enfrontar a la justícia imposada pels ocupants. Al voltant d’aquesta trama apareix el retrat de tota una sèrie de personatges que sobreviuen a aquesta nova realitat amb més o menys dignitat. El tractament que es fa dels gihadistes, els quals apareixen amb algunes febleses que els humanitzen, ha estat criticat per aquells que voldrien una visió més maniquea de la situació; però sóc de l’opinió que, si volem entendre l’islamisme radical, no ens ajudarà gens simplificar-lo tot pintant els seus adeptes com a dimonis amb cua i banyes.

No cal dir que “Timbuktu” conté algunes imatges molt dures, no podria ser d’una altra manera; però les dosifica molt bé per augmentar el seu efecte i evitar qualsevol sospita d’explotació de la violència. Però, com que estem parlant d’una obra molt adulta i controlada, la pel·lícula fa lloc també perquè existeixin moments de tendresa, d’humor (aquella vaca que es diu GPS), de realisme màgic o de pur lirisme visual (el partit de futbol sense pilota).

I encara no ho havia dit, però “Timbuktu” és una de les pel·lícules més visualment belles d’un any que ha estat especialment pròdig en pel·lícules belles (des de “The Grand Budapest Hotel” fins a “Ida” o “Mr. Turner”, passant per “Nightcrawler” o “Paddington”, segons la marrada que vulgueu escollir). De fet, és tan espaterrant des d’un punt de vista estètic, que gairebé es diria que la seva imatge perjudica el seu discurs humanista. No ens confonguem, aquest és un film que té el cap i les vísceres molt ben col·locades. De visió obligatòria per a tots els que encara vulguin ser considerats com a humans.