El dia dels bífids

La recent publicació de l’obra del filòleg Pau Vidal “El bilingüisme mata” (Pòrtic, 2015) ha aixecat una (modesta) onada d’apunts i comentaris a la xarxa, o millor dit l’allau d’opinions l’ha generada una entrevista que l’autor va fer a través de Vilaweb i que potser molts dels opinaires ni se l’han llegida; perquè els catalans ens caracteritzem més que res com a poble per pontificar sobre la nostra llengua per la sola autoritat que ens confereix el fet de parlar-la. Jo, que sí que he llegit el llibre, intentaré comentar una mica el seu contingut, que em sembla molt vàlid; però seré molt prudent a l’hora d’expressar la meva opinió i sempre, no cal dir-ho, exclusivament en qualitat d’usuari.

Abans de continuar voldria desfer un malentès, perquè el títol “El bilingüisme mata” podria induir a fer pensar que Vidal està totalment en contra del bilingüisme, quan en realitat està disposat a reconèixer els seus avantatges a nivell individual, tant a efectes pràctics de comunicació com en el seu paper de catalitzador de l’agilitat mental; en canvi el considera letal per a la llengua, per a la catalana s’entén. La casuística que el bilingüisme propicia és diversa i canviant, fa de mal definir fins i tot a què ens referim quan utilitzem aquest terme; però la sociolingüística té ben estudiat que no és possible la convivència equilibrada de dues llengües, que sempre una d’elles acaba erigint-se en dominant, i que pot fins i tot absorbir-ne l’altra en determinades condicions.

A trenta anys de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística Pau Vidal certifica el seu fracàs. Comença relativitzant les estadístiques triomfals que els responsables de política lingüística esgrimeixen amb el biaix propi dels seus ben remunerats càrrecs i acaba concloent que el fet que l’actual nombre de parlants de català sigui el més alt de la seva història no ens hauria de fer oblidar que més enllà de la quantitat també cal tenir present la qualitat; o parafrasejant Joan Solà, que el català no s’està morint per falta de parlants sinó per falta de català. La major part de la resta del llibre consisteix en una exposició dels molts indicis que donen la raó a Solà i que fan sospitar de la mala salut de la nostra llengua.

Evidentment el nivell més superficial dels greuges produïts pel frec amb l’espanyol és el del lèxic, un nivell que cap dels implicats considera el més important, tot i que fa mal als ulls. És la postergació de formes genuïnament catalanes per les més properes a l’espanyol: “digerir” enlloc de “pair”, “provar” per “tastar”, “càries” per “dent corcada”, “xocolata a la tassa” per “xocolata desfeta” i un infinit etcètera. Però el deteriorament també afecta a la sintaxi, al sistema pronominal o a la fonètica, amb particular perjudici pels sons més típicament catalans com són la essa sonora o les vocals obertes. Vidal observa que, si abans el catalanoparlant parlava el castellà amb accent català, actualment comença a produir-se l’estrany fenomen que el catalanoparlant ja parla el català amb accent castellà. També cita persones que parlen a la manera “digui/oiga” amb frases que comencen en català i acaben en castellà.

D’entre els motius per l’afebliment del català n’hi ha molts de ben coneguts, des del fet de ser una llengua que no és imprescindible per a viure a Catalunya (i de fet s’hi pot viure perfectament sense conèixer-la), fins al nostre sentiment d’inferioritat que ens fa adreçar-nos a qualsevol desconegut en castellà. Segons Vidal, el mite segons el qual a Barcelona no es parla català es deu a que els de comarques, quan vénen a la capital, imbuïts pel prejudici s’adrecen a tothom en espanyol.

Una altra qüestió difícil d’eradicar és el que l’autor anomena “la síndrome del polvo”:

Què té de més estètic, de més expressiu, de més descriptiu, el mot “polvo” que qualsevol dels equivalents catalans per dir el mateix, començant per “clau”, per haver-se imposat d’una manera tan aclaparadora? (…) Si en una conversa deixes anar que “Ahir vaig fotre un clau de primera, nano”, el teu interlocutor immediatament se t’imaginarà a tu amb barretina i a l’altra (o altre) vestit de sardanista, copulant en un paller d’una masia del Solsonès amb un condó decorat amb les quatre barres; en canvi, si dius “Aquest tio té un polvo”, la representació mental del teu interlocutor serà aquesta possible còpula als lavabos d’una discoteca, o en un cotxe ben llampant o a qualsevol altre escenari de la cosmogonia del que es considera “el món d’avui”.

Aquest desprestigi del català com a llengua poc enrotllada fa que cert jovent de la Catalunya més profunda utilitzi l’espanyol per comunicar-se al pati de l’institut (diu Vidal). De fet, en qüestió de dos dies, el català més correcte i genuí ha esdevingut sinònim de llengua d’avis i de pagesos.

Algú al·legarà que no corren bons temps per a la comunicació verbal, que s’ha perdut la sensibilitat envers la llengua, que el que importa no és l’estil sinó fer-se entendre, i que l’ús de l’espanyol també pateix un visible deteriorament. Sí, d’acord, però davant d’una actitud d’indiferència lingüística generalitzada, l’idioma que parlen gairebé cinc-cents milions de persones té tots els números per absorbir el català sense ni tan sols adonar-se, com una anomalia menor heretada del llatí. Pau Vidal, com amenaça encoberta, posa l’exemple del gallec que ja sembla una mena de castellà d’accent rar al límit de l’extinció.

En tractar-se d’un autor com Pau Vidal, la lectura de “El bilingüisme mata” resulta tan informada i tan entenedora com amena, plena a més d’un munt d’exemples il·lustratius i d’un molt benvingut i lúdic sentit de l’humor. Jo, que de català només tinc el nivell U (d’usuari), em limitaré a corroborar que tot el que l’autor afirma no es desdiu i, fins i tot confirma, la meva experiència del dia a dia. A les darreres planes de l’assaig Vidal exposa o més aviat proposa la seva solució per la supervivència del català. Solució que rau en la seva oficialitat absoluta, o almenys en un tracte estatal preferent. Dit d’una altra manera, s’està defensant l’existència d’un estat català plenament sobirà. Confessaré que els arguments del sobiranisme no sempre em convencen, però que, si parlem de llengua, les tesis d’en Vidal em semblen extremadament persuasives: el català només sobreviurà, si disposa d’un estat propi. I encara, perquè mira que passa amb Andorra, on segurament acabaran parlant portuguès.