Els testos i les olles

La raó principal per veure una sèrie com “Mom” és la presència com a coprotagonista d’Allison Janney, una actriu a la que estic disposat a seguir fins a la fi del món d’ençà que la vaig “descobrir” a “The West Wing”. El personatge central de “Mom” és però la Christy Plunkett (Anna Faris), mare separada, ex-alcohòlica i ex-toxicòmana que intenta refer la seva vida treballant de cambrera a un restaurant de Sonoma County (Califòrnia). A l’inici de la primera temporada, Violet (Sadie Calvano), la filla adolescent de Christy, ha quedat embarassada del seu xicot de l’institut. Simultàniament reapareix Bonnie (Janney), la mare de Christie, també ex-addicta en procés de rehabilitació. Afegiu a aquest nucli familiar un fill de nou anys una mica curtet i un ex-marit porrero però de bon cor.

Per si no havia quedat clar, el concepte que hi ha darrera de “Mom” és el de tres generacions successives de mares adolescents (i politoxicòmanes en dos dels tres casos), enfrontades a l’oportunitat de fer-ho una mica millor aquesta vegada. No sembla la matèria primera ideal per a una comèdia, tot i que la televisió contemporània està fent grans esforços per expandir els motius de les nostres rialles. En aquest sentit el programa, que per cert produeix la CBS, no es talla ni un pèl a l’hora de parlar de sexe i de drogues, ni de càncer, menopausa, presons o donar un fill en adopció. De fet, abunden les escenes ambientades a reunions d’Alcohòlics Anònims, aquest gran clàssic del folklore americà. Però els guions de Chuck Lorre, Eddie Gorodetsky i Gemma Baker aconsegueixen sempre el punt precís de comicitat amb la intervenció esporàdica del sentiment.

Un detall molt curiós de la sèrie és la seva banda sonora, constituïda en la seva totalitat per fragments brevíssims de música clàssica (Mozart, Beethoven, Haydn), sempre en mode “allegro” o”scherzando”, en principi molt poc adequats per a una història de classe baixa californiana. La sintonia dels crèdits és l’obertura de “Ruslan i Lyudmila” de Mikhail Glinka (recomano buscar-la a YouTube).

El problema fonamental de “Mom” és que, després de plats tan consistents i nutritius com “House of Cards”, “The West Wing”, “Breaking Bad” o similars, una clàssica comèdia de situació d’escassos vint minuts de durada (i amb rialles de llauna incorporades!) no acaba de satisfer cap expectativa: sempre queda al límit de l’arqueologia televisiva, encara que cal reconèixer-hi una certa continuïtat narrativa entre capítols, sobretot a causa de l’embaràs de la filla. No per això condemnaré la sèrie, que ens ha fet passar molts bons moments, i ens ha fet riure a cor que vols quan ha estat necessari. No coneixia de res Anna Faris i d’entrada no hagués donat un euro per ella, però acaba sent una pallassa molt eficaç. Sadie Calvano és una adolescent adorable, Mimi Kennedy pateix càncer, Kevin Pollak actuava a “The Usual Suspects” i Octavia Spencer fa de negra protegida per la mala consciència blanca.

Però és clar, la que està millor de tots per golejada és Allison Janney. Sexy, procaç, manipuladora, tramposa i sense pèls a la llengua, en un paper que està a anys llum de la C.J. de “The West Wing”. Quan ella és en pantalla, eclipsa tot el que l’envolta. No endebades l’any 2014 li van donar l’Emmy a la millor actriu secundària de comèdia per aquesta Bonnie Plunkett (i també el de millor actriu convidada en una sèrie dramàtica per “Masters of Sex”, quina tia!)

La segona temporada s’està emetent ara mateix als USA i encara es fa difícil preveure cap a on derivarà el programa, però tot el que hem vist fins ara el fa recomanable, almenys com a pausa desengreixant entre sèries de més calat.