L’última tasmaniana

Fanny Cochrane Smith

Una de les lliçons més perdurables que m’ha deixat la lectura de “Sàpiens” és la seva visió de la història com a permanent fàbrica de víctimes. I potser, entre els molts exemples que es podrien escollir pel victimari, un dels més flagrants és el del poble tasmanià.

Situem-nos en l’any 1450 dC, quan el 90% de la humanitat es trobava a l’àmbit afroasiàtic (és a dir, Europa, Àsia i la major part d’Àfrica, amb l’excepció del seu sud). Més enllà de les seves fronteres existien pobles aïllats, ignorants del que els circumdava, tant a les Amèriques com a Oceania. Mitjans del segle XV marca l’inici de l’edat dels descobriments: en poc menys de tres segles el planeta Terra esdevindria una comunitat única constituïda per coneguts i saludats. La seqüència dels fets, segons “Sàpiens”, va anar més o menys així:

Durant els 300 anys següents, el gegant afroasiàtic es va empassar tots els altres mons. Va consumir el Món Mesoamericà el 1521, quan els espanyols van conquerir l’Imperi asteca. Al mateix temps va clavar la primera queixalada al Món Oceànic, arran de la circumnavegació de la terra de Fernão Magalhães, i poc després d’això en va completar la conquesta. El Món Andí es va enfonsar el 1532, quan els conqueridors espanyols van esclafar l’Imperi inca. El primer europeu va desembarcar al continent australià el 1606, i aquell món verge es va acabar quan la colonització britànica va començar de veritat, el 1788. Quinze anys després, els britànics van establir el primer assentament a Tasmània i d’aquesta manera es van endur l’últim món humà autònom cap a l’esfera d’influència afroasiàtica.

Els tasmanians havien viscut 10.000 anys aliens a tot el que succeïa més enllà dels confins de la seva illa; per a ells el món bé podia haver començat i acabat allí. No fou fins el segle XVIII que començaren a rebre les visites dels exploradors europeus i el 12 de setembre de 1803 és generalment considerada com la data de naixement oficial de la colònia britànica, formada inicialment per convictes i els seus guardians. A l’època vivien a l’illa entre 5.000 i 10.000 aborígens, distribuïts en nou ètnies diferents. Els nous vinguts van desplaçar la població local a les zones menys fèrtils i els encomanaren malalties a les quals no eren immunes. Trenta anys més tard, el 1833, quedaven només 300 tasmanians, la majoria d’ells reclosos a un camp de concentració evangèlic que el benintencionat missioner George Augustus Robinson havia organitzat a l’illa de Flinders.

Sembla que els tasmanians supervivents mostraren poc interès per la religió i la cultura forastera. Mancats d’objectiu a la vida, s’abandonaren a la melangia, mentre perdien tot sentit reproductiu. És matèria de debat qui va ser l’últim tasmanià de pura sang que ha trepitjat la superfície terrestre. Probablement va ser Fanny Cochrane Smith (1834-1905), una indígena educada pel servei domèstic, la qual després de treballar alguns anys pel reverend Robert Clark va tenir onze fills amb l’ex-convicte William Smith. L’any 1889 fou reconeguda pel govern com l’última tasmaniana i li concediren 120 hectàrees de sòl edificable més un augment en la pensió. La Cochrane fou a més la darrera parlant del llenguatge tasmanià, com testimonien un grapat de cilindres de cera que enregistraren la seva veu.

Però jo prefereixo concedir el títol de “Last Tasmanian Alive” a Truganini (1812 - 1876), filla del cap de la tribu que habitava l’illa de Bruny. El seu nom responia al de l’arbust que en llatí s’anomena “Atriplex cinerea” (i que immediatament en Girbén ens investigarà). Va figurar a la nòmina de mossèn Robinson a l’illa de Flinders, després visqué una temporada fora de la llei fins que un tret al cap la va fer reincorporar a la normalitat de la colònia. A la seva mort, i contra la seva voluntat que les seves cendres fossin escampades al canal D’Entrecasteaux, va ser enterrada als afores de Hobart. Dos anys més tard exhumaren les despulles perquè la Royal Society of Tasmania les exhibís on li vingués de gust, una mica a la manera del boiximà de Banyoles. No fou fins l’abril de 1976, quan ja s’apropava el centenari de la seva defunció, que la moixama de l’última tasmaniana fou cremada i escampada segons els seus desitjos.

Encara l’any 2002 es descobrí que el Reial Col·legi de Cirurgians d’Anglaterra disposava de mostres de pell i cabell de la difunta Truganini. Foren degudament cremades. Com es pot veure de vegades l’extinció d’una raça costa déu i ajuda.

Truganini és la de la dreta. Amb raó se la veu emprenyada.