Explicat de nou. D’una altra manera

Thomas Cromwell, retrat de Hans Holbein el Jove

No sé per quin motiu la novel·la històrica té tanta mala fama. Malgrat les notables aportacions de Marguerite Yourcenar, Robert Graves, John Williams, Charles Dickens, Mary Renault o Benito Pérez Galdós, sembla que a la llarga pesin més els prejudicis creats pels abundants bunyols fulletonescos (o Follettonescos) amb coartada sempre divulgativa. Un dels esforços més recents per redimir el gènere es deu a Hilary Mantel, primera dona que ha sigut agraciada en dues ocasions amb el molt prestigiós Man Booker Prize, premi que també han rebut gent del calibre de J. M. Coetzee (dos cops), Iris Murdoch, William Golding, Ian McEwan, Alice Munro, Julian Barnes i un selecte etcètera. El primer dels seus Man Booker li fou concedit l’any 2009 per “Wolf Hall” que aquí l’editorial Destino va traduir molt creativament com “En la corte del lobo”. Val a dir que Wolf Hall era la mansió familiar dels Seymour, família que dins aquesta novel·la té un paper molt tangencial. De fet, tampoc l’edifici hi surt en cap moment, de manera que el títol s’ha de prendre com una cita indirecta al díctum llatí “Homo homini lupus” (L’home és un llop per l’home”).

“Wolf Hall” és la primera part d’una trilogia centrada en la figura de Thomas Cromwell, l’influent ministre d’Enric VIII que, ran del desig del rei d’anul·lar el seu matrimoni amb Caterina d’Aragó per poder casar-se amb Anna Bolena, esdevingué un dels principals artífexs del trencament amb el papat de Roma i la creació de l’església anglicana. Sospito que la seva figura no és gaire coneguda entre el públic d’aquí que, com a molt, arribem a una visió grotesca (canalitzada per Charles Laughton) del rei Enric i del tracte cruel que va infligir a les seves successives esposes; però al Regne Unit “el Cromwell menor” (en contraposició a l’Oliver Cromwell) forma part indissoluble del mite fundacional del país. Per això, que un personatge tradicionalment contemplat negativament, tant pels historiadors com pels artistes (vegeu “Un home per a l’eternitat”, l’obra de teatre de Robert Bolt esdevinguda pel·lícula guardonada, i on la part del lleó se l’emportava Tomàs Moro), sigui reivindicat en la seva faceta humana, és gairebé notícia de portada.

Però “Wolf Hall” defraudarà les expectatives del lector tradicional de novel·les històriques de moltes maneres. Una de les que més ha ofès (i confós) els usuaris, si cal fer cas dels comentaris que es llegeixen a Amazon, és la convenció segons la qual, quan no s’especifica el subjecte, aquest sol ser Thomas Cromwell. Sembla una regla simple, però gairebé converteix la lectura de la novel·la en un exercici d’enigmística. Tampoc és una decisió popular el fet d’evitar tota temptació divulgativa dins d’un relat planer: cal tenir coneixements previs de la història narrada per no perdre’s entre desenes de personatges (o fer ús continu de la Wikipedia). No ajuda que un mateix personatge pugui ser identificat tant pel seu nom de fonts, com pel seu parentiu o el seu títol nobiliari, ni que la majoria de figures del repartiment s’anomenin Thomas.

"Wolf Hall" a la BBC amb Mark Rylance (Cromwell) i Damien Lewis (Enric VIII)

El cost de fer literatura, en contraposició a fabricar farinetes per adormir lactants, obliga a presentar ambigüitats morals de manera que cap dels seus protagonistes adopti de forma clara el paper de l’heroi, el de la víctima, o el de traïdor. El Thomas Cromwell de “Wolf Hall” manté algunes converses interessants amb el rei Enric, però també amb el seu cuiner, amb una mare vídua, amb el seu fill primogènit o la seva muller difunta. Aquesta visió transversal pot ser acusada d’irrellevant o d’excessivament prolixa, però la seva personalitat és innegable i de tant en tant la suggeridora prosa adquireix tints quasi poètics.

El destino de los pueblos se hace de este modo, dos hombres en habitaciones pequeñas. Olvida las coronaciones, los cónclaves de cardenales, la pompa y los desfiles. Así es como cambia el mundo: la carta que se empuja sobre una mesa, un trazo de pluma que altera la fuerza de una frase, el suspiro de una mujer cuando pasa dejando en el aire un rastro de azahar o de agua de rosas; su mano cerrando la cortina del lecho, la discreta visión de piel sobre piel. El rey (señor de generalidades) debe aprender ahora a trabajar el detalle, conducido por la codicia inteligente.

Mantel es va tirar cinc anys documentant-se per escriure “Wolf Hall”, però llegint-la no es nota; com ha de ser. Així, el text resulta informatiu, però no erudit. Pel meu gust, el llibre guanyaria si fos més breu; però una regla no escrita obliga a que les novel·les històriques siguin totes de gruix considerable. M’ha agradat però el seu to esporàdicament evocador, les seves observacions lúcides, el punt sardònic o fins i tot còmic. Caldrà que llegeixi la segona part “Bring Up the Bodies” (Una reina en el estrado), premi Booker del 2012 i esperar que completi la trilogia amb “The Mirror and the Light”.

—¿No tuvo el emperador un humor maligno en el muslo, hace dos o tres años, cuando estaba en Alemania? —pregunta Enrique—. Dicen que el clima no le sentaba bien. Pero, claro, sus dominios le permiten cambiar de clima. Mientras que en mi reino el clima no cambia de un sitio a otro.

—Bueno, supongo que en Dublín es peor.

Enrique mira cómo diluvia fuera, desesperado.

—Y cuando salgo a caballo, la gente me grita. Salen de las zanjas y gritan cosas sobre Catalina, que debería volver con ella. ¿Qué les parecería si yo les dijese cómo tienen que organizar sus casas y tratar a sus mujeres y a sus hijos?

Ni siquiera cuando aclara el tiempo disminuyen los temores del rey.

—Ella escapará y reclutará un ejército contra mí —dice—. Catalina. No sabéis lo que sería capaz de hacer.

—Ella me dijo que no escaparía.

—¿Y creéis que nunca miente? Sé que miente. Tengo pruebas de ello. Mintió sobre su virginidad.

Oh, eso, piensa él cansinamente.