Tres tristos pastors

George Eliot, nom de ploma de Mary Ann Evans, és un dels meus escriptors de capçalera. Diuen que, com no era gaire agraciada i per tant difícil candidata al matrimoni, els seus pares invertiren en els seus estudis molt més del que era habitual dedicar a una noia, atès que mostrava obvis signes d’intel·ligència. Eliot demostrà ben aviat el seu pensament analític i la seva capacitat crítica: als vint anys ja s’havia declarat agnòstica, el que provocà que el seu pare amenacés amb fer-la fora de casa. Tot forçant els límits de la societat victoriana, Eliot va treballar com editora de “The Westminster Review”, feina molt inhabitual per a una dona, i va viure molts anys amb un home casat. D’entre les seves obres destaca “Middlemarch” que alguns consideren la millor novel·la de la literatura anglesa.

De George Eliot ho he llegit gairebé tot, i en alguns casos més d’una vegada, però em faltava “Escenas de la vida parroquial” (Alba Editorial, 2013), que em va venir a trobar l’altre dia a la biblioteca. El llibre consta de tres novel·les, cadascuna més llarga que l’anterior. Van aparèixer anònimament per capítols al “Blackwood’s Edinburgh Magazine” entre gener i novembre de 1857, i l’any següent van ser publicats en un sol volum sota el títol “Scenes of Clerical Life” ja signats per George Eliot. Aquest recull representa la primera ficció que va fer pública l’autora.

Confesso que el títol “Escenas de la vida parroquial” no sona gaire atractiu; però el que és pitjor és que reflecteix molt bé el seu contingut: tres històries ambientades a un poble imaginari de les Midlands angleses i protagonitzades per tres clergues anglicans. Tot i que són les seves primeres ficcions, Mary Ann Evans ja era als seus 36 anys una reputada figura del món intel·lectual victorià i per tant no sorprèn la maduresa del seu estil, l’agudesa i originalitat de les seves observacions i la barreja molt ben mesurada d’humor i drama. Malgrat tot hi ha altres aspectes que delaten la narradora primerenca. Un defecte que comparteixen els tres relats és que esmercen massa pàgines en descriure personatges i situacions que no tindran cap paper important a la trama central, com si a la novel·lista novençana li vingués de gust “fer dits” demostrant el seu enginy, encara que fos en detriment de l’economia narrativa. La segona pega de les tres novel·letes és que, argumentalment, són més aviat poca cosa i les anècdotes en les que es basen són fines com el paper de fumar.

La primera i la més breu és “The Sad Fortunes of the Reverend Amos Barton” (El triste destino del reverendo Amos Barton) en la qual el capellà titular i la seva nombrosa família tenen problemes econòmics i a penes arriben a fi de mes. Quan la seva amiga la Comtessa Czerlaski s’enemista amb el seu germà, Barton l’acull a la rectoria el que provoca la censura de la congregació que pressuposa que és la seva amant i que allà dins han organitzat un “ménage à trois”. La mainadera de la família Barton fa marxar a la comtessa. La senyora Barton, que estava embarassada, mor en el part. Llavors la congregació oblida la seva maledicència i plany el pobre reverend. Sis mesos més tard el traslladen a una altra parròquia. Fi. Pel meu gust, la peça més fluixa del recull.

“Mr. Gilfil’s Love Story” (La historia de amor del señor Gilfil) compta amb un argument més convencional, però que també resulta més interessant, el que prova que de vegades és millor no fer experiments i acudir a les fórmules de solvència contrastada. Maynard Gilfil és el capellà privat en una mansió de possibles i està enamorat de Tina, una òrfena que Sir Christopher i Lady Cheverel van adoptar a Itàlia, gairebé com qui adquireix un souvenir. Però Tina no correspon aquest amor, perquè el nebot dels amos l’ha entabanat amb falses promeses de matrimoni. Quan apareix la noble Miss Assher i s’anuncia el compromís amb el nebodet, Tina desencadena una tempesta de frustració sexual. El nebot mor d’un infart i el senyor Gilfil recull els trossos de la desconsolada Tina, s’hi casa i se l’endú a una parròquia bucòlica on confia retornar-li l’alegria. Tina no dura gaire, ja que mor en el part (en van dues). El senyor Gilfil mor molts anys més tard, trist i sol. Sí, ja sé que tot plegat no té gaire bona pinta, però almenys el joc d’interessos sexuals creuats permet una mica de drama.

“Janet’s Repentance” (El arrepentimiento de Janet) és en certs aspectes la part més punyent del tríptic, la que més pot connectar amb la sensibilitat contemporània. No endebades la Janet protagonista és víctima de la violència domèstica que el seu marit borratxo l’infligeix, un marit que no és pas cap trinxeraire, sinó que forma part de les forces vives de la població. Janet, al seu torn, troba en l’alcohol la manera d’apagar les penes. Serà el molt contestat reverend Edgar Tryan qui la guiarà vers la redempció, a través de la pregària (i l’erotisme sublimat).

Malgrat totes les prevencions i les solucions una mica obliqües, tan pròpies del segle XIX, aquest conte allargassat podria ser pertinent encara. Llàstima que abans d’entrar en matèria dilapidi un pilot de pàgines fent comèdia lleugera d’unes dissensions religioses anglicanes que no interessen (ni actualment entén) ningú. Francament, aquestes “Escenas de la vida parroquial” m’han impacientat bastant i només les aconsellaria a anglòfils perversos amb tendència a tot allò que és transcendent. La coberta molt bonica, això sí, com sol ser habitual amb Alba.