El pub com a centre de l’univers: The World’s End

Edgar Wright finalment tancà la “Cornetto Trilogy” l’any 2013, després de sis anys d’espera (i amb l’aperitiu de “Les aventures de Tintín: El Secret de l’Unicorn” on tornà a col·laborar amb Frost i Pegg). “The World’s End” és sense cap dubte la peça més complexa i seriosa del tríptic, tot i pertànyer encara al gènere de la comèdia. Gary King (Simon Pegg), el seu protagonista, és un fracassat de mitjana edat que preserva com a moment culminant de la seva biografia la ronda inacabada que va emprendre amb els seus amics adolescents molts anys enrere amb el propòsit de trepitjar (tot consumint-hi cerveses) els dotze pubs emblemàtics del seu poble natal de Newton Haven. Decidit a completar l’únic projecte que havia tingut sentit a la seva vida, convoca els seus quatre amics de l’institut a una nit definitiva d’irresponsabilitat i birres. L’estructura, que podria respondre a la plantilla típica d’una comèdia generacional, deriva a territoris impensats a meitat de camí. “The World’s End” és tant el nom que porta el pub final del periple etílic com un anunci del caràcter apocalíptic de la pel·lícula. I com que no vull que m’acusin del pecat imperdonable de divulgar “spoilers”, deixaré la cosa aquí.

La “Cornetto Trilogy” conjumina amb sorprenent coherència diverses qüestions crucials, com és ara la immaduresa genètica del mascle adult britànic (i, per extensió, el de la resta de mascles del continent europeu). També explora fins l’exhauriment el paper preponderant que la institució del pub té a l’Anglaterra contemporània. A “Shaun of the Dead” el pub era l’escapatòria recreativa de tots aquells que no volien dilapidar cèl·lules grises en una implicació emocional, però que acabava sent el refugi final dels únics supervivents del planeta. A “Hot Fuzz” el pub era l’àgora on es feia safareig i es condemnava als veïns, com s’ha fet tota la vida, encara que no hi faltessin les víctimes col·laterals. Finalment a “The World’s End”, cada pub és més una estació de la creu que no pas un oasi d’hedonisme.

Un tercer punt unificador seria la uniformitat alienadora de la societat contemporània, ben explicitada amb els zombies de “Shaun of the Dead”, però també amb la vida com a parc temàtic a “Hot Fuzz” i els pubs franquiciats i indistingibles (“starbuckitzats”) del final de la trilogia. “The World’s End” es distingeix per un protagonista, Gary King, que és seriosament patètic: un vulnerable perdedor a qui només li queden les dubtoses glòries de la seva joventut. En honor a la veritat (i als guionistes Wright i Pegg), el film no condemna realment el personatge i li concedeix un destí viable que no passa per la redempció. Simon Pegg l’encarna amb simpatia, pathos i sentit de la comèdia. Però a diferència dels films anteriors aquí el protagonisme està molt ben repartit entre els cinc amics i els quatre actors restants que els representen són secundaris ideals de la comèdia britànica: Nick Frost, Martin Freeman, Eddie Marsan i Paddy Considine. No hi pot faltar Bill Nighy, que aquí només hi posa la veu, i un ex-Bond (en aquesta ocasió Pierce Brosnan). Per últim, però en cap cas menyspreable, la sovint deliciosa Rosamund Pike demostra que pot ser a la vegada objecte de desig, excel·lent comedianta i dona d’acció a temps parcial.

El guió abunda en perles visuals i verbals. Wright demostra una vegada més la seva precisió en la narrativa basada en el muntatge ràpid, especialment en una seqüència còmica orquestrada a partir del “Moon of Alabama” de Weill i Brecht. També una vegada més el desenllaç resol els problemes plantejats una mica per la cara, tot i que la justícia poètica queda sana i estàlvia.

La Trilogia es pot trobar en un sol “pack” (per a qui li agraden les experiències no exclusivament virtuals). A mi m’ha semblat notabilíssima (tot i que a casa no m’ho han perdonat). De visió obligada per a tots els amants de l’humor anglès amb domini de la llengua a nivell col·loquial i coneixement profund de les convencions del cinema de gènere. Ho reconec, estic posant difícil el nivell, però crec que Pons i Roselles ja han pres nota.